Ajudar els nens a fer deures escolars és contraproduent?
L’estudi mundial més important sobre els deures escolars reflecteix que la implicació de la família només és positiva si fomenta l’autonomia de l’alumne i contraproduent si s’entossudeix a utilitzar estratègies diferents al docent, se cenyeix a controlar el temps o directament assumeix les tasques.
Són conclusions d’un estudi dut a terme per científics de les universitats de Mississipí (EUA), Bohai (Xina), Oviedo i del Centre de Neurociència Cognitiva i Cerebral (Liaoning, Xina), basat en l’anàlisi d’investigacions dels últims trenta anys, amb gairebé 380.000 participants.
En una entrevista amb EFE, el catedràtic de Psicologia Educativa de la Universidad de Oviedo, José Carlos Núñez, explica que l’ajuda dels pares i les mares en les tasques escolars només és rellevant a primària (6-12 anys), no així a secundària o batxillerat, i els resultats no són diferents en funció de les matèries.
Espanya, un dels països on l’alumnat percep més pressió
"En general, sempre s'ha pensat que en assignatures com matemàtiques podria ser més important la implicació dels pares. I no és així, en totes les matèries és igual", afegeix el catedràtic, que investiga sobre els deures escolars des de principis del 2000.
Segons un estudi de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), un 25 % de les nenes i un 34 % dels nens espanyols d’11 anys diuen sentir-se pressionats pels deures, i el percentatge puja amb l’edat: un 55 % als 13 anys i un 70 % als 15 anys. Aquestes xifres situen Espanya com un dels països on la joventut percep una pressió més elevada derivada d’aquestes tasques.
A nivell global, detalla Núñez, "les conclusions generals del nostre estudi mostren un efecte negatiu en el rendiment acadèmic, però la conclusió no és 'pares no ajudeu', això no és així, perquè cal tenir en compte múltiples dimensions".
L’ajuda resulta negativa o nul·la si no està centrada en enfortir l’autonomia de l’alumne, donar suport a les seues idees i la seua motivació, atendre les emocions dels fills, la seua ansietat i estrès, afegeix el psicòleg.
No entorpir el professorat
"És fins i tot contraproduent quan els pares i les mares l’únic que fan és ajudar-los amb els continguts, explicar-los els deures perquè els portin fets perquè moltes vegades el que fan és entorpir els professors: ells ho expliquen d’una manera i les famílies d’una altra i, al final, els fills s’enfaden perquè no s’aclareixen".
D’acord amb el catedràtic de la Universitat d’Oviedo, "més que la quantitat, l’important és la qualitat i la qualitat sempre està relacionada amb ajudar l’autonomia, confiar-hi; estar atents a la seua motivació; intentar que estiguin il·lusionats i que vegin que és rellevant que facin els deures".
Advoca així mateix per fer "estudis d’intervenció, és a dir, intentar ensenyar als pares a aprendre a donar independència als nens des de molt petits, a alleujar el seu estrès i ansietat i no esperar que els seus fills vagin malament a l’escola" per treballar amb ells i exercir més control.
Una quantitat justa de deures
Amb independència d’aquest estudi, el catedràtic considera que el professorat ha de plantejar "la quantitat justa de deures, no per posar-ne molts serà millor; han d’estar ajustats a les necessitats dels teus alumnes, més ben dissenyats s’aconsegueix més. Igual passa amb els pares, no és millor que tu els expliquis els deures ni que estiguis gaires hores amb ells".
En síntesi, segons els resultats de la investigació, la implicació familiar resultarà positiva quan sigui ajuda amb l’organització d’espais i temps:
- a ubicar els materials que necessiten.
- a trobar un lloc tranquil per fer les tasques.
- a portar un registre de les tasques fetes i les que falten per fer.
- a establir prioritats i planificar la tasca amb anticipació per optimitzar el temps.
- a no ajornar.
- a eliminar potencials distraccions.
- no carregant-los amb activitats extraescolars.
També és positiu el suport a la gestió de la motivació i les emocions dels seus fills:
- mostrant actituds que denotin interès, vàlua i utilitat dels deures.
- provant de convèncer-los que poden fer les tasques, fins i tot quan senten que és massa difícil.
- elogiant-los pel seu esforç i animant-los en els moments complicats.
- calmant-los i ajudant-los a reestablir la motivació quan tenen dificultats per abordar-los adequadament.
- sol·licitant-los una implicació profunda i valorar les iniciatives personals, ja que això facilitarà la promoció de l’autonomia personal i les habilitats necessàries per a un aprenentatge autoregulat.
La implicació familiar té resultats negatius si només s’aporta control o només després de resultats acadèmics negatius:
- quan l’ajuda se cenyeix a controlar el temps, l’acabament, etc., en especial si només es fa després de mals resultats.
- quan la implicació familiar consisteix a fer les tasques que els fills no saben fer.
- quan fan servir procediments no utilitzats pels seus docents.
- quan els fills observen en els pares i mares actituds negatives cap als deures.