Un peix de 12 mil·límetres emet sons de més de 140 decibels

Un diminut peix de 12 mil·límetres és capaç d’emetre sons a prop del seu cos de més de 140 decibels, comparables als d’un motor a reacció durant l’enlairament a una distància de 100 metres.

És la qualitat del peix Danionella cerebrum, descrita en un estudi publicat a la revista científica "PNAS", per un equip d’investigació internacional que ha mostrat que els peixos diminuts i translúcids tenen un aparell especial de generació de so. És de suposar que els animals utilitzen els sons per comunicar-se entre si en aigües tèrboles, segons els autors.

La gambeta mossegador pot generar un so de fins 250 decibels amb les seues grapes. Les crides d’aparellament del kakapo no volador assoleixen els 130 decibels, i els elefants poden produir sorolls de fins 125 decibels amb la seua trompa. "Al contrari, els peixos generalment es consideren membres bastant tranquils del regne animal", explica en un comunicat el Dr. Ralf Britz de la Col·lecció de Historia Natural Senckenberg a Dresden, i continua: "Tanmateix, hi ha certes espècies de peixos que poden ser sorprenentment sorollosos. Per exemple, el peix Porichthys notatus mascle atreu a les seues femelles amb un vibrato audible d’al voltant de 100 hertzs i 130 decibels".

En el seu estudi actual, Britz i un equip d’investigació internacional dirigit per Benjamin Judkewitz de Charité a Berlín van examinar l’espècie de peix Danionella cerebrum, que només assoleix una longitud d’uns 12 mil·límetres. "Aquest diminut peix pot produir sons de més de 140 decibels a una distància de 10 a 12 mil·límetres; això és comparable al soroll que un humà percep d’un avió durant l’enlairament a una distància de 100 metres i bastant inusual per a un animal de semblant mida diminuta. Intentem entendre com els peixos aconsegueixen això i quins mecanismes són responsables d’aquest èxit", explica l’ictiòleg de Dresden.

Utilitzant una combinació de vídeo d’alta velocitat, tomografia microcomputarizada, anàlisi d’expressió genètica i mètodes de diferències finites, els investigadors mostren que els mascles de l’espècie Danionella posseeixen un aparell generador de so únic que inclou un cartílag que tamborina, una costella especialitzada i un múscul resistent a la fatiga. "Aquest aparell accelera el cartílag que tamborina amb una força de més de 2.000 gy el dispara contra la bufeta natatòria per produir un pols ràpid i fort. Aquests polsos s’uneixen per produir crides amb contraccions musculars unilaterals o bilateralment alternes", afegeix Britz.

Aquests peixos permanentment transparents, que serveixen com a organisme model per a la investigació biomèdica, són nadius d’aigües poc profundes i tèrboles a Myanmar. "Suposem que la competència entre els mascles en aquest entorn visualment restrictiu va contribuir al desenvolupament d’un mecanisme especial de comunicació acústica", afirma Britz.

Els resultats de l’estudi desafien la noció convencional que la velocitat del moviment esquelètic en els vertebrats està limitada pel moviment muscular. "Comprendre l’extraordinària adaptació de Danionella cerebrum amplia el nostre coneixement sobre la locomoció animal i ressalta la notable diversitat de mecanismes de propulsió en diferents espècies. Això contribueix a una comprensió més àmplia de la biologia i la biomecànica evolutiva", explica l’equip.