MEMÒRIA DE TINTA
El 'Robinson de la Mitjana', l’exminer que va viure 14 anys autoaïllat enmig de la natura
Ara sabem que hi havia una història fosca al darrere. Fosquíssima. Però no perquè aquest pobre home hagués fet res de dolent
Una vista de la Mitjana de Lleida el 1983.
El 15 de març de 1983 el diari SEGRE va publicar una història insòlita. Josep Miquel Bolló i Carles Gené ens descobrien al Robinson de la Mitjana. Aquells dies, màquines de tota mena s’obrien camí entre el caos. Feia més de quatre mesos que una gran riuada havia arrasat tot el que va trobar al seu pas. Una vintena de persones moririen arrossegades per la fúria de l’aigua. El paisatge després de la batalla era un mar de fang que ocultava els objectes més inversemblants.
Aquells dies estranys també va emergir dels llots una història sorprenent, increïble. Un home de 66 anys vivia a la Mitjana de Lleida, un immens bosc de ribera que ara està domesticat en forma de parc. Feia més de 14 anys que havia decidit aïllar-se del món i viure sol en una barraca feta amb canyes. “Per què he d’anar a viure a un carrer per on passen camions que fan soroll i hi ha porqueria per tot arreu si aquí sóc lliure i feliç?”, es preguntava.
El Robinson de la Mitjana no va voler explicar a ningú els motius que l’havien portat a prendre aquella opció de vida poc convencional. “Què té d’estrany? Cadascú viu on vol i jo no faig mal a ningú”, es defensava. El seu particular Divendres en aquella illa fluvial era un petit aparell de ràdio que la nit del 7 al 8 de novembre de 1982 el va alertar del perill imminent que corria. “Vaig marxar, és clar. No tinc gens de ganes de morir-me”.
Durant quatre dies va haver d’abandonar el seu refugi. En tornar-hi, el seu món havia desaparegut, però ni se li va passar pel cap de marxar. “Em vaig tornar a fer una casa.” Problema resolt. Tampoc no trobava tants animals com abans, “només unes serps estranyes de les quals no m’acabo de refiar”. Jaime, que així és deia aquest nàufrag voluntari, sentia llàstima de la gent que pensava que era un pobre home. “A mi em fan més pena els operaris que hi ha a la Mitjana des de la riuada. Tots treballem molt, però jo ho faig per mi, per viure bé. Ells ho fan per força, per un sou.”
Les comportes de la Mitjana de Lleida, en una imatge d’arxiu.
Quan vaig repescar aquesta notícia de l’hemeroteca desconeixia què se n’havia fet d’aquest miner jubilat. Si era la reencarnació del bon salvatge de Rousseau o amagava una història fosca. Em pregunto si ara seria possible triar aquesta vida. El big brother té ulls de càmera de mòbil. El Robinson de la Mitjana seria assetjat sense pietat. La intimitat s’ha convertit en un bé escàs. Massa.
Desconeixia, en passat. Ara sé que, efectivament, hi havia una història fosca al darrere. Fosquíssima. Però no perquè aquest pobre home hagués fet res de dolent. Poc després de publicar l’article, va contactar amb mi algú que el va conèixer i em vaig quedar esgarrifada. Quan el Robinson de la Mitjana encara no exercia de nàufrag va ser salvatgement apallissat en un carrer de Lleida. Franco ja havia mort, però el franquisme no i un grup d’ultres que campava impunement el va identificar com a homosexual. Com havien de ser aquells temps perquè en sortir de l’hospital decidís fugir de la civilització i anar-se’n a viure en una barraca que ell mateix es va fer amb canyes de la vora del riu.
“No soc un robinson boig; aquí sol, soc molt feliç”
Es diu Jaime i no li agrada que l’anomenin el “Robinson de la Mitjana”. Té en l’actualitat seixanta-sis anys i, des de fa catorze, viu en una cabana en mig d’aquesta zona lleidatana, aïllat d’alguna manera de la resta del món. Des de la seua solitud, en la qual es troba molt a gust, desafia a qui vulgui sobre quin dels és el boig. “De què me n’he d’anar a viure jo a un carrer qualsevol, amb els camions, amb tota la porqueria que hi ha, si aquí, en la naturalesa, on no em falta res, visc com vull i faig el que vull” Soc lliure; lliure i feliç.
Fa molts anys, abans d’autoaïllar-se del món, havia treballat de miner i, segons assenyalen els seus veïns de la partida de Granyena, és amb els diners de la jubilació de miner amb el que compra les poques coses que necessita: pa i altres articles de primera necessitat.
No vol explicar a ningú els motius del seu aïllament voluntari, però a qui s’atansa a la seua cabana, perfectament camuflada entre els canyissos de la Mitjana, els explica que ell allà és feliç. “Em molesta que la gent s’estranyi que jo visqui aquí sol. Què té de rar? Cadascú viu on li dona la gana i jo aquí estic molt bé”. El món llunyà del seu paradís perdut no l’atreu en absolut. “Vull viure tranquil. A mi d’aquí no em poden llançar. No faig mal a ningú i no em fico mai amb ningú. A més, l’ajuntament, en comptes de fer-me marxar, prefereix que jo visqui per aquí, perquè d’aquesta manera puc vigilar el que passa. Tanmateix, encara que la gent es creu que soc el guarda de la Mitjana, aquí jo no pinto res des del punt de vista oficial. No vull responsabilitats”.
“M’han cremat diverses vegades la tanca”
Tanmateix, no sempre ha viscut moments de felicitat en el seu retir. “En ocasions, nens han calat foc als matolls que hi ha a prop de la tanca de casa meua i s’ha cremat l’estacada. Llavors no m’ha quedat més remei que tornar a construir-lo i reparar totes les destrosses”.
Jaime no està censat enlloc i no li interessa estar-ho. “A mi no preocupa. No estic censat a l’ajuntament, no pago impostos i prefereixo continuar així. L’únic que em preocupa és que fa temps els de la gravera d’aquí al costat, per quatre sacs de terra, per poc em tiren la casa a terra. Cada vegada s’atansaven més i vaig estar a punt d’haver de traslladar-me”.
“Fa ja temps –prossegueix– van venir d’un diari per fer-me un reportatge. Tothom deia: “mira, hi ha un robin a la Mitjana”. A mi això no em va agradar. Jo no em fico amb ningú i no m’agrada que es fiquin amb mi. Si algú vol fer un bon reportatge sobre la Mitjana que se’n vagi al llac artificial. Això sí que és un desastre i una porqueria. Després de les inundacions ha quedat encara pitjor. Abans, tot era gespa; ara a tot arreu hi ha pedres i sorra. El terreny ha crescut dos metres i això no hi ha qui l’arregli”.
La tràgica riuada
El dia set de novembre, a la nit, el solitari habitant de la Mitjana escoltava el petit receptor radiofònic que posseeix, ansiosament. Les notícies sobre la imminent crescuda del riu eren cada vegada més preocupants. Les aigües, d’una manera evident, augmentaven el seu nivell i abans les negres perspectives que prenia l’assumpte va decidir posar-se fora de perill. “Quan vaig sentir per la ràdio el que passava vaig sortir de la Mitjana. No tinc ganes de morir-me; espero viure molts anys, així que vaig agafar i vaig marxar a primeres hores de la matinada. Durant quatre dies no vaig poder tornar per aquí, vaig haver d’esperar que els del ‘pou’ de la San Miguel obrissin un camí i jo vaig passar darrere d’ells. La meua casa estava trencada”.
La riuada s’havia emportat l’estacada i arrasat els petits horts. Tots els animals que vivien allà –les guineus, els conills, les serps–. Tots havien desaparegut. “Vaig haver de tornar a començar des d’un principi i construir-ho tot de nou. Amb tot, més treball van tenir els dels dipòsits d’aquí al costat. I ells havien de fer-ho per un sou, jo ho feia per a mi, per a casa meua, per viure bé; no per un salari”.
Deia el poeta clàssic: “venturós aquell que del mundanal soroll fuig”. El solitari inquilí de la Mitjana és potser dels pocs homes que es reconeix feliç. “Menjo del que conreo; visc en plena naturalesa, i abans tenia la companyia dels animals. Després de la riuada només han quedat algunes serps molt rares, de les quals no em fio.”
Des de la seua solitud, sent pena per tots com s’atansen els dies de festa a la Mitjana, a passejar o a menjar una paella i pensen, vivint el seu habitatge, que és un “pobre home”. Segons ell–el modern robinson del segle XX- la felicitat està lluny del soroll, de la contaminació, dels robatoris i de la porqueria de les grans ciutats. En aquesta convicció espera –d’aquí a molts anys– morir en pau, a la seua casa de la Mitjana –sense que ningú el molesti– i en mig de la naturalesa.
