María Esclapez: "Ara no ens cremen, però a les dones lliures també se les titlla de bruixes"

Amb un toc de misteri, thriller i drama, es crea una trama psicològica i reivindicativa que pretén inspirar i fer-nos renéixer de les nostres cendres. Temes com el dol, la manipulació i les relacions tòxiques ens permeten conèixer a Eleonor, qui s'endinsa en la recerca d'un diari del segle XVI que troba a casa del seu difunt avi. El que es troba dins li permetrà descobrir que té més en comú amb l'autora del que creia, i que hi ha més violència i injustícies de les quals sabia.

Primer que res, com estàs? 

Doncs molt bé! Estic molt contenta i, de moment, el llibre està tenint bon acolliment. Això també em fa estar feliç i orgullosa del que he fet perquè ha estat molt difícil.

Clar, és que és la teva primera novel·la. Què ha estat el que t'ha impulsat a fer el pas? Per què ara? 

Jo acabava d'escriure “M’estimo, t’estimo” i quan el vaig acabar em vaig quedar òrfena, com aquell que diu. Volia continuar parlant d'això i se'm va ocórrer barrejar psicologia amb ficció. I per què ficció? Doncs perquè jo havia posat exemples en altres llibres de pacients, d'exemples inventats i fins i tot situacions meves, però sentia que se’m quedava curt. Al final, estàvem parlant d'històries completes, de vivències, d'experiències, d'aprenentatges… i vaig tenir clar que volia que això ho representessin personatges de novel·la i que el lector entengués que hi ha coses que s'expliquen o s'entenen millor si hi ha una història darrere. No volia perdre la part de psicologia divulgativa ni tampoc fer un llibre només amb drames. Volia tot això enmig d'una trama que enganxés, que fos addictiva, que generés intriga; i em vaig preguntar “quina ciutat m'oferirà tot això?” Doncs Toledo.

Per què sí. 

Perquè Toledo és màgia, és intriga, té molta història, molta llegenda negra; i perquè la primera vegada que vaig anar em vaig enamorar de tot això. Sobretot em va cridar molt l'atenció que tingués història de bruixeria, i em vaig adonar que moltes coses que explicaven tenien molt a veure, no amb bruixes-amb aquests éssers malignes portats pel dimoni-, sinó amb dones que tenien coneixements avançats per a l'època i que intentaven ajudar als altres. Dones avançades per a l'època, però sobretot dones lliures que no estaven disposades a seguir uns certs estereotips o unes certes normes de l'època, i vaig pensar “què passaria si això es veiés des dels ulls del segle XXI, col·locant exemples del dia d'avui que s'assemblen una miqueta als del segle XVI?

Aquest llibre és una crítica social, entre moltes altres coses. Quines cerques explicar amb aquesta història? 

Darrere d'això hi ha dos missatges clars. El primer és la importància de renéixer encara que sentis que estàs en el teu pitjor moment, la importància de no tirar la tovallola, de seguir endavant, de ser resilient a la vida. És el que es reflecteix al llarg de tota la novel·la: “Caure, Cremar, Renéixer”. Es reflecteix en l’Eleonor, es reflecteix en la Julia, però també hi ha una part crítica social molt important, que és, a més, la que transcorre en el segle XVI, mitjançant aquesta reflexió que fem des del segle actual, utilitzant exemples com el de La Manada, penses “realment hem canviat tant?”. Ara no ens cremen, però a aquestes dones que s'atreveixen a parlar, a donar testimoniatge, que decideixen ser lliures, que qüestionen el sistema-ja no solament el sistema social sinó el seu propi sistema-, o que no volen seguir el camí preestablert, també se'n diu bruixes. Potser no amb aquesta expressió, però sí que se les tracta des del dubte, la invalidació i l'opressió. No hi ha més que entrar a les xarxes socials i veure quina és l'actitud.

“Caure, Cremar, Renéixer” són les parts per les quals està compost el llibre. Per què ho has dividit així? 

Caure és una metàfora d'aquestes vegades que les persones toquem fons, emocionalment parlant. Quan tot et va malament, quan no estàs bé o no et sents tu, has de començar de zero d'alguna manera i fer introspecció i analitzar on estàs, d'on vens, qui ets i a on vas. Aquests moments que tenim de perdre'ns i de tornar a retrobar-nos. Però per a retrobar-nos, tornar a aquesta essència i tornar a aquestes arrels necessitem cremar. I què és cremar? És tot aquest treball personal, aquesta cerca de la força interior, tota aquesta introspecció i trobar la nostra capacitat de resiliència davant les adversitats. I renéixer no és que tot et vagi superbé a la vida. La vida és dura i et portarà problemes sempre, però tu ja tens eines noves i saps qui ets i a on vas; has trobat el teu camí. Això és el més important: com manejaràs totes les adversitats que vinguin. Renéixer és retrobar-te.

M'has parlat de l’Eleonor, una dona del segle XXI i de la Julia, del segle XVI, protagonistes d'aquesta història. Com les descriuries?

 Semblen molt diferents, però no ho són tant. Una està molt perduda i l'altra comença amb més força, però va perdent pel camí amb tot el que li passa. Salvant les distàncies dels segles, la Julia és més tirada cap endavant i té clar que, malgrat tot i encara que es perdi, no perd el rumb ni la força. L’Eleonor és una persona amb molts més dubtes, però també té molta força, tanta que moltes vegades em portava ella a mi i no jo a ella. És com una noia del segle XXI a la qual la vida l'ha posat a una situació molt complicada, com tots els millennials que sortim preparats perquè teníem molta formació, però la vida ens va anar com la merda.

A l'hora d'estructurar la història, has escrit primer una línia temporal i després l’altra o ha estat un treball complementari?

 Abans d'escriure el llibre com a tal, has de saber més o menys què passarà en cadascun dels segles, però a l'hora d'escriure les he escrit alternades. Està tot escrit en ordre, perquè en un llibre on has de lligar tants caps, si no el fas així et perds. De fet, l'únic capítol que vaig escriure, que a més va ser el primer, va ser una escena sexual en la qual jo vaig pensar “si sé escriure això, ho sé fer tot”, perquè per a mi era el més difícil. Que quedi bé, que agradi, que et posis en l'escena… Narrar una cosa eròtica et pot quedar vulgar, o molt pesat, però vaig dir “si això mola, m'aventuro”.

Hi ha moltíssimes dades històriques. Has hagut d'estudiar molt abans d'escriure això. Com ha estat el procés? 

Laboriós. He viatjat tant a Toledo que ja tenia bastant clares moltes coses perquè quan vas al lloc les aprens molt de pressa. Guies turístiques, llibres i audioguies que et compres allí… També vaig haver de fer una cerca de les quals a vegades no trobava absolutament res i em tocava tornar al lloc per a preguntar a Patrimoni Nacional o a qui fos i saber el perquè d'algunes coses. He hagut d'estudiar un munt, però com és una cosa que m'agrada, no m'ha costat.

Hi ha una frase que diu "L'únic poder que tenen les bruixes és el de viure sense sotmetiment". Podries desenvolupar aquesta idea? 

En l'època del segle XVI la misogínia era evident i si no seguies els estereotips ja eres de fiabilitat dubtosa com a dona i com a persona. I, ara, ser una bruixa és ser una dona lliure en tots els sentits; ser una dona que crema, que és valenta, capaç, resilient, que té foc, que no es rendeix i no s'ensorra en termes generals, que, així i tot, decideix seguir i trobar el seu camí.

En el llibre descrius i critiques l'amor romàntic. Què pots dir-nos sobre aquest concepte i per què és important en el relat? 

Vaig aprofitar la novel·la per a explicar els orígens de l'amor romàntic. No deixa de ser un corrent artístic-literari on es posa de moda parlar d'emocions. I les emocions que s'expressaven en aquella època estaven relacionades amb l'amor, el desamor, l'amor platònic, més els estereotips i el context de l'època. Tenim aquí una combinació perillosíssima: tota aquesta visió misògina i masclista cap a la dona barrejada amb conceptes superromàntics. Encara que comencés amb aquest moviment, el continuem tenint present. Ha evolucionat a nous formats i noves maneres de pensar, però continuen sent, al cap i a la fi, les mateixes creences d'“et controlo perquè et protegeixo”. Era una crítica indispensable en la novel·la perquè avui dia ho continuem arrossegant. Ens trobem sempre davant els mateixos referents, i aquí és on surt la meva vena “bruixa” i penso: en quin moment canviarem el sistema? Necessitem bons referents i educació, perquè l'un sense l’altre no va enlloc.

També tractes un altre concepte interessant: el de la “despersonalització”. De què es tracta exactament? 

Això de la despersonalització no deixa de ser una forma de dissociació. Una persona es pot despersonalitzar en un moment donat quan el que està succeint és massa. Hi ha una emoció massa intensa i és com si d'alguna manera no es reconegués en el mirall i com si es desplacés cap enrere, com si fos una mera espectadora i de sobte es tanqués en alguna part de la ment. És un mecanisme de defensa perquè és tan fort el que està sentint i el que està passant que és incapaç de seguir en aquest lloc, en l'aquí i l'ara. Aquest símptoma és típic, per exemple, si et dona una crisi de pànic, ansietat general, trauma…

Fins ara, estaves familiaritzada amb escriure sobre la teoria. Ara també ho estàs amb la pràctica. Amb quin t'agrada més experimentar? 

Tots dos tenen la seva cosa guai perquè a mi m'encanta també divulgar. La no-ficció és interessant, però ja ho tinc més après. Ara bé, si parlem d'experimentar, la ficció, perquè és tot nou tota l'estona. A vegades fins i tot tu et sorprens perquè surten coses que no t'esperaves que sortissin, i això suposa descobrir nous llocs. I si hi hagués una segona part, que tant de bo, m'encantaria reviure una altra vegada el procés d'escriure ficció perquè també em suposa aprendre molt. De l'altra manera també s'aprèn, però aquesta és diferent, i per això em crida l'atenció, perquè em treu de la rutina.

Què ha suposat per a tu aquest repte? 

Veure'm capaç. Sembla una cosa molt difícil, i de fet ho és, però fins que no et poses i vas a poc a poc, no saps si ets capaç o no. I això es pot aplicar a tot en la vida. A vegades dius “com em trauré una carrera en quatre anys?”, i quan acabes veus que sí que vas ser capaç.

Després de tants anys somiant escriure una novel·la, què li diries a aquella nena que ha complert el seu somni? 

M'haig de remuntar a la nena de dotze anys que era la friqui de la classe (i en aquest moment no estava de moda ser-ho). Era una etapa en la qual l'escriptura em va ajudar moltíssim, així que li diria que no se sentís rara a pesar que el context el feia una mica inevitable, perquè hi havia gent que es ficava amb ella. Li diria que no deixi de fer el que està fent; a part de per què li està venint bé, perquè d'aquí a uns anys li servirà per a molt més, i ja no solament a ella sinó a més gent. El seu treball, la seva imaginació i la seva manera de veure les coses també seran d'ajuda per a moltes més persones. Llavors, ha de continuar fent això i encara que sembli que és diferent i que això sigui una cosa dolenta, no ho és, perquè és diferent dels altres, però això és el que la fa única i el que la continuarà fent única durant molt de temps. Que no es rendeixi, que no tiri la tovallola.