90 anys del primer crim de l’enverinadora de la Granja d'Escarp

A la casa on em vaig criar s'hi va cometre un assassinat múltiple. Ho vaig descobrir de petita, el dia que una amiga ens va ensenyar uns retalls de diaris esgrogueïts que havia trobat a les golfes. La prova del cotó eren les fotos. La façana, aleshores, estava igual que als anys trenta, era perfectament reconeixible. Hi havia moltes imatges. Una de macabra mostrava un nen irreal, gitat a sobre d'un llit que situava al pis de baix —així li hem dit sempre- on hi teníem mals endreços. Era com un flashforward d'una escena de Los Otros: estava mort. Era una de les víctimes, de fet. Un dany col·lateral, sembla ser. L'enverinadora de la Granja d'Escarp, que faria córrer rius de tinta, era una serial killer en versió rural. Va matar la sogra, l'home, els cunyats i el fill de la parella, tot just un nadó. Cinc persones. El primer crim va ser ara fa 90 anys, el 2 de juny de 1934.

Ha passat prop d'un segle, però per a la gent gran encara és un d'aquells temes molestos, que tothom sap, però ningú en parla. Fent un cop d'ull a hemeroteca t’adones que la Xatola, que així va ser coneguda l'assassina, va marcar un poble. El va estigmatitzar. Els diaris de l’època van fer un seguiment del cas al més pur estil O.J. Simpson. Només cal posar “envenenadoras” al Google —el plural és perquè la mare va ser condemnada com a còmplice- per comprovar-ho.

Deia que em va impressionar veure la foto de la criatura morta, però també va ser sorprenent veure la cua de gent que s'afilerava al carrer República del Paraguai per aconseguir entrar a 'antiga Audiència i veure el xou en directe. Som a la República. El judici se celebra amb jurat popular. Conscient que viurà els seus quinze minuts de glòria, la Xatola no decep. Quan la van detenir semblava una padrina tot i que només tenia 21 anys, però a la presó canvia radicalment: es depila les celles, s'aprima, es treu el mocador del cap, es pinta els llavis, s’ondula els cabells com una estrella de Hollywood... Els periodistes se n'enamoren. I ella es deixa estimar.

Però qui era Dolors Coït Vallés? Per què va matar cinc persones? Què se'n va fer d'ella? Amb la perspectiva que només dona el temps es podria respondre la primera pregunta dient dir que era una pobra dona, malgrat tot. Però saps que això és injust. Que encara hi ha familiars directes de les víctimes que s'ofendrien. I amb raó. Intentem posar llum a la foscor. Literalment, que del seu cas se'n va fer un Crims radiofònic i tot.

Dolors Coït era una noia menudeta i agraciada. Una mica estranya, en el record dels veïns que la van conèixer. De ben joveneta va anar a servir a Cardedeu a casa de la família d'un metge casat amb una granjolina. Potser ella es va fer il·lusions amb aquesta nova vida lluny del poble però tot es va tòrcer. El seu pare la va reclamar per casar-la i la Xatola va tornar a la casella de sortida. De nou a la Granja d'Escarp, Dolors Coït es va convertir en l'esposa poc enamorada d'un noi del poble, Constantino Castelló Mariné. Vivien amb la mare d'ell al carrer Diputat Macià, actual carrer Mequinensa, a tocar de cal padrí. Una altra esgarrifança trencant la placidesa de la meua infància. El 2 de juny de 1934 Teresa Mariné, sogra de Dolors Coït i mare de Constantino Castelló, va morir d'una gastroenteritis aguda. Ningú va sospitar d'aquesta mort que ara sabem que seria la primera de cinc.

Dolors Coït va fer malparlar perquè amb prou feines li va guardar dol a la sogra. Però al cap i a la fi tampoc no es portaven massa bé i la noia s'havia quedat en estat. La vida seguia. Al novembre va néixer el primer fill de la parella. L'alegria va durar poc. El 24 de febrer de 1935 Constantino va morir amb només 28 anys d'una gastrointeritis aguda. El meu padrí recordava que no era cap hora i Dolors Coït ja va alertar tot el veïnat que el seu home feia tard i que patia molt. Segons unes versions el sereno el va anar buscar i el va trobar mort al tros, segons unes altres l 'home va tornar moribund a casa i va durar poques hores. “Igual que sa mare, quina mala sort!”, es deia al poble.

Ella se'n va tornar a casa dels pares, al carrer del Sequer, amb la criatura. Les relacions familiars es van complicar encara més. Dolors Coït es negava a pagar la dot als seus cunyats. El 16 d'abril de 1935 la Xatola va anar a visitar-los a la seua casa del carrer Sant Jaume, la que després seria la meua casa. En teoria, amb la intenció d'arreglar les coses i saldar el seu deute. Maria Castelló Mariné era a casa amb el seu fill de mesos preparant mostillo, un dolc fet amb aiguamel. Aquella mateixa tarda, Maria Castelló Mariné, de 24 anys, va emmalaltir. Vòmits, mal de panxa, diarrea...

Altre cop el mateix malson. Podia ser una cosa genètica? Però dos dies després el marit de Maria, Raimundo Guiu, de 29 anys, també s'ha de posar al llit amb els mateixos símptomes. El metge del poble s'adona que allò és molt estrany i consulta amb el director de l'Hospital Provincial de Lleida. Tots dos estan d'acord en què la parella ha estat enverinada amb arseniat de sosa, el popular matarrates, i presenten una denúncia al jutjat d'instrucció, que es trasllada en comissió judicial al poble de la Granja d'Escarp.

L'arxivera Xus Llavero, que ha estudiat el sumari, explica que la tarda del 21 d'abril, cinc dies després que Maria Castelló es posés malalta, es va constituir aquesta comissió judicial. Aquella mateixa nit la noia mor mentre el seu home i el seu fill Josep, que encara no té l'any, agonitzen. El poble entra en pànic i la Guàrdia Civil comença una investigació. Durant un dia i mig interroguen tothom que ha tingut relació amb la família. Dolors Coït és una de les sospitoses, però ella es nega a parlar amb ningú. Està tancada a casa dels seus pares i diu que es troba molt malament, que ella també té molt mal de ventre. Però el metge del poble l'explora i diu que no té res. Entremig moren Raimundo i el seu fill. Cinc morts són moltes morts.

Totes les mirades apunten cap a la Xatola, Dolors Coït Vallés, l’única supervivent. El periodista originari de la Granja d'Escarp Ferran Massamunt, que ha fet un documental sobre el cas, assegura que els veïns del poble van tenir clar des d'un primer moment la seua culpabilitat i es van manifestar al davant de la casa del carrer del Sequer.

Pilar Vallés, mare de Dolors Coït, intenta exculpar la seua filla. Diu que la noia va patir maltractaments per part del seu home i la seua sogra. La Xatola sap que tot apunta que és culpable, que tard o d'hora la detindran. Acorralada, confessa els crims a la seua mare i li demana que n'assumeixi la culpabilitat, perquè ella té un fill petit que la necessita. Això desencadena una forta discussió que ho capgira tot. Pilar Vallés s'hi nega en rodó i sa filla la intenta escanyar. La dona, espantada, se'n va a buscar les autoritats i denuncia Dolors Coït.

L'endemà, 26 d'abril, la comissió judicial que investiga els fets exhuma els cossos del Constantino Castelló i la Teresa Mariné, l'home i la sogra de l'acusada, per comprovar si ells també van morir enverinats com els cunyats i el nebot. I les sospites es confirmen. El poble la vol linxar. Ella, segons el record dels que ho van viure, va sortir a la finestra, va desplegar un mocador de butxaca blanc i va dir: “Tinc la consciencia tan blanca i tan neta com aquest mocador”. Els ànims s'escalfaven per moments. La Guàrdia Civil no sap com emportar-se la dona del poble sense que li facin mal, però aconsegueix detenir-la i la trasllada a la presó provincial de Lleida, que aleshores era a Boters, a l’espai que actualment acull la delegació d'Hisenda. 

La Xatola, que així se la començarà a conèixer perquè té el que les cròniques descriuen com un nas “breve”, es converteix en una celebritat. Culpa les víctimes. No sembla sentir cap remordiment. De fet, és aleshores, des de la presó, quan fa una nova declaració i inculpa sa mare com a còmplice i inductora dels crims. Això, de retruc, condemnarà el seu propi fill, perquè sense familiars directes que se'n puguin fer càrrec, el petit fa cap a la Maternitat de Lleida, on va morir el 20 de març de 1936, poc abans que comenci el judici. I va forçar el desterrament de tota la família Cot Vallés, que han d'abandonar la Granja d'Escarp.

“En la Granja d'Escarpe / un crimen ha sucedido / una mujer muy malvada / ha matado a su marido”El cas va ser molt famós. Fins ¡tot se'n van fer romanços que s'explicaven de poble en poble.

El judici va ser tot un espectacle. La Xatola es contradiu una i mil vegades. Exculpa la seua mare, se'n desdiu. Exerceix d'estrella. Porta roba sofisticada, fa com que es desmaia, demana una butaca per fer la declaració... Els mitjans segueixen cada detall del que diu i el que fa. També es contradiu sovint la mare, tot i que sempre es declara innocent. El 3 de juliol de 1936 es dicta sentència: trenta anys per a cadascuna de les acusades. Dolors Coït com autora material dels cinc assassinats i Pilar Vallés com encobridora.

Quinze dies després de ser sentenciades va començar la guerra i es van obrir les portes de la presó. A les enverinadores, però, no les van deixar sortir. El cas havia aixecat massa polseguera. Les traslladen a Barcelona, a la presó Model, on pocs dies després també obren portes i com que no les coneixien, queden lliures durant tota la guerra. El 1939 les tornen a detenir. A la mare a Almenar, on s'havia traslladat la família. A la filla l’arresten el 5 de desembre a Barcelona. Les porten a la presó de Lleida, on s'hi estaran 6 anys. Després, les traslladen a Amorebieta. El 1958 Pilar Vallés va quedar lliure. Un any després va sortir de la presó Dolors Coit Vallés.

Si el karma existeix, la Xatola en tenia un antídot, perquè va refer la seua vida. Es va casar amb un home 16 anys més jove que ella i se'n va anar a viure a Madrid. A la parella, que no va tenir fills, els va tocar la loteria. Ferran Massamunt va aconseguir entrevistar-la quan ja era molt velleta. Li va dir que ella havia estat a la presó perquè havia sigut una presa política. De nou mentides sobre mentides. Dolors Coït va morir l’octubre de 2015, als 102 anys.

De petits, el meu germà i jo ens vam fer un tip d'invocar els esperits dels pobres desgraciats que van morir a casa. Als anys setanta les psicofonies eren rutinàries, em temo. Però res. La línia del més enllà la tenia ocupada Jiménez del Oso. Poc sabíem que l'assassina que encara estigmatitzava el poble aleshores tenia una nova vida a Madrid, que seria tan llarga. Esperem amb delit el documental de Ferran Massamunt per posar punt i final a aquesta història.