Mor Francesc Sapena

Aquest diumenge va morir als 82 anys Francesc Sapena Grau, un dels grans advocats penalistes de Lleida durant 50 anys. Professor de la UdL, va ser un dels renovadors de la professió a la ciutat seguint els principis del mític Congrés de l’Advocacia de Lleó de l’any 1970, que va començar a obrir les portes de la democràcia i la llibertat.

En aquest cèlebre Congrés es va parlar, entre altres coses, de la necessitat de suprimir les jurisdiccions i tribunals especials, abolir la pena de mort i concedir una amnistia als presos polítics del franquisme. Eren exigències molt atrevides per plantejar-les cinc anys abans de la mort del dictador. 

Entre els joves i valents advocats que les van plantejar hi havia Francesc Sapena Grau, que acabava d’obrir a Lleida un dels despatxos que haurien de revolucionar l’advocacia a la ciutat, amb un concepte menys personalista i més multidisciplinari i especialitzat. En aquests despatxos es van celebrar una infinitat de reunions amb polítics i entitats socials durant la Transició.

Al bufet Sapena Soler Borràs, ubicat a la primera planta de l’edifici rosa de rambla Ferran/Democràcia, als baixos del qual hi va haver una oficina de La Caixa i ara n’hi ha una d’Ikea, es respirava l’esperit del Congrés de Lleó tot just entrar. Quan demanaves per Sapena et portaven a una sala d’espera en la qual hi havia a la paret, amb grans lletres, la Declaració Universal dels Drets Humans. La necessitat de nuar els principis de la Justícia amb aquesta Declaració va ser la raó de ser del congrés lleonès, que pretenia implantar a Espanya, amb dos dècades de retard, els drets humans reconeguts a la resta d’Europa a l’acabar la Segona Guerra Mundial excepte a Grècia i Portugal. Quan Francesc Sapena, Paco, et portava al seu despatx seguies respirant el mateix esperit. Sobre la taula, al costat de publicacions jurídiques, la revista El Ciervo. Tota una declaració de principis perquè es tracta d’una revista cultural cristiana nascuda el 1951 en la qual ja en aquells anys de dictadura es donava cabuda a catòlics progressistes i fins i tot comunistes (ho continua fent avui). De fons, música de Bach o de Händel que solia acompanyar aquest advocat melòman que va ser un dels impulsors del Festival de Música de Rialp, localitat pallaresa en la qual tenia segona residència.

Professor universitari des del 1969, primer a la Universitat de Barcelona i després a la de Lleida, i un dels impulsors de l’Escola de Pràctica Jurídica del Col·legi de l’Advocacia de Lleida, tenia una gran perspicàcia per ubicar els fets que li plantejava un client en un tipus penal i destacava sobretot en la part final dels judicis, aquella en la qual un advocat ha de ser persuasiu. El client gairebé sempre quedava content perquè Sapena començava la causa molt bé i l’acabava millor.

Sempre va portar els principis del congrés lleonès a les venes, per exemple en la invocació en el règim penitenciari de les regles de tractament de reclusos de Nacions Unides, una filosofia que va intentar aplicar tota la vida en el treball diari i, a nivell acadèmic, amb la publicació de tractats de referència sobre el règim penitenciari com el que va firmar juntament amb els seus col·legues Josep Maria Tamarit i Ramon Garcia Albero quan va entrar en vigor la reforma del Codi Penal del 1995. 

Sapena va intervenir en la majoria de casos mediàtics de Lleida durant dècades: el de la revista La Higiènica (en la qual es va publicar el 1981 un poema suposadament irrespectuós amb la religió catòlica), el d’El Vaquilla (un famosíssim delinqüent que es va escapar de la presó de Lleida), el del doble crim de Torà, el del crim de Tor, el de l’assassí en sèrie Gilberto Chamba, el de la pesta porcina clàssica o, més enllà de l’àmbit penal, el de les obres d’art del Museu de Lleida reclamades per Aragó. També va defensar molts polítics imputats.

A més de per l’excel·lència professional, Sapena destacava per una infinita curiositat i eren freqüents les seues trucades a persones de confiança a la redacció de SEGRE els dissabtes a la tarda no amb la intenció de passar informació o preguntar per temes concrets, sinó simplement de comentar l’actualitat local i general sense més objectiu que el de gaudir de l’art de la conversa, una de les seues aficions favorites, que dominava com pocs, a excepció de quan parlava de l'Espanyol. No és estrany, per aquesta raó, que Sapena sigui una de les persones que ha facilitat més textos a la secció Privat d’aquest diari. Per la seua curiositat i perquè tenia una gran capacitat de treure el costat divertit a totes les coses.

Dani Ibars, un dels grans penalistes actuals de Lleida, company de Sapena durant molts anys a la UdL i al despatx, va descriure’n ahir la figura amb aquestes paraules a aquest diari: “Persona vital, gran professional. El Penalista amb majúscules. Referent de molts advocats. Un pare putatiu per a mi. Va viure com si estigués permanentment en una obra de teatre, dirigida també per ell. Ara començo a notar la seua absència. Descansi en pau.” Descansi en pau, sí, aquest home que creia que a les facultats de Dret s’hauria de fer més formació teatral. Ell mateix va dirigir una companyia en els seus anys universitaris i va arribar a dubtar entre dedicar-se a l’advocacia o a la interpretació. Potser Billy Wilder va perdre un gran protagonista, però Lleida va guanyar un lletrat que en els seus al·legats finals als judicis declamava amb la convicció d’un actor shakespearià i gairebé sempre s’emportava el gat a l’aigua perquè sabia adornar la seua saviesa amb el magnètic excipient de la naturalitat.