El CO2 augmenta fins a 10 vegades més ràpid que en 50.000 anys

La taxa actual d’augment del diòxid de carboni atmosfèric és 10 vegades més ràpida que en qualsevol altre moment dels últims 50.000 anys, segons una anàlisi química de gel antàrtic antic.

Les dades, publicades a PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences), proporcionen una nova i important comprensió dels períodes de canvi climàtic abrupte en el passat de la Terra i ofereixen una nova perspectiva sobre els impactes potencials del canvi climàtic en l’actualitat.

"Estudiar el passat ens ensenya com el present és diferent. La taxa de canvi de CO2 actual realment no té precedents", va afirmar en un comunicat Kathleen Wendt, professora assistent a la Facultat de Ciències de la Terra, els Oceans i l’Atmosfera de la Universitat d’Oregon State i autora principal de l’estudi.

"La nostra investigació va identificar les taxes més ràpides d’augment natural de CO2 mai observades en el passat, i la taxa que actual, impulsada en gran manera per les emissions humanes, és 10 vegades més gran".

El diòxid de carboni, o CO2, és un gas amb efecte d’hivernacle que es produeix naturalment en l’atmosfera. Quan el diòxid de carboni ingressa l’atmosfera, contribueix a l’escalfament del clima a causa de l’efecte d’hivernacle. En el passat, els nivells han fluctuat a causa dels cicles de l’edat de gel i altres causes naturals, però avui estan augmentant a causa de les emissions humanes.

El gel que es va acumular a l’Antàrtida durant centenars de milers d’anys inclou antics gasos atmosfèrics atrapats en bombolles d’aire. Els científics utilitzen mostres d’aquest gel, recollides mitjançant perforacions de fins 3,2 quilòmetres de profunditat, per analitzar els rastres químics i construir registres del clima passat.

Investigacions anteriors van demostrar que durant l’última edat de gel, que va acabar fa uns 10.000 anys, hi va haver diversos períodes en què els nivells de diòxid de carboni van semblar saltar molt més que la mitjana. Però aquests mesuraments no van ser prou detallats com per revelar la naturalesa completa dels ràpids canvis, la qual cosa va limitar la capacitat dels científics per comprendre què estava passant, va dir Wendt.

"Probablement no s’esperaria veure una mica així en l’última edat de gel", va dir. "Però es va despertar el nostre interès i volíem tornar a aquells períodes i realitzar mesuraments amb més detall per descobrir què estava succeint".

Utilitzant mostres del nucli de gel de la Divisió de la Capa de Gel de l’Antàrtida Occidental, Wendt i els seus col·legues van investigar què passava durant aquells períodes. Van identificar un patró que mostrava que aquests salts en el diòxid de carboni van passar juntament amb intervals freds de l’Atlàntic Nord coneguts com Esdeveniments Heinrich que estan associats amb canvis climàtics abruptes a tot el món.

"Aquests esdeveniments Heinrich són veritablement notables", va afirmar Christo Buizert, professor associat de la Facultat de Ciències de la Terra, els Oceans i l’Atmosfera i coautor de l’estudi. "Creiem que són causats per un dramàtic col·lapse de la capa de gel d’Amèrica del Nord. Això posa en marxa una reacció en cadena que implica canvis en els monsons tropicals, els vents de l’oest de l’hemisferi sud i aquests grans eructes de CO2 que surten dels oceans".

Durant el més elevat dels augments naturals, el diòxid de carboni va augmentar aproximadament 14 parts per milió en 55 anys. I els salts van tenir lloc aproximadament una vegada cada 7.000 anys. Al ritme actual, aquesta magnitud d’augment pren només de 5 a 6 anys.

L’evidència suggereix que durant períodes passats d’augment natural del diòxid de carboni, els vents de l’oest que exerceixen un paper important en la circulació de les profunditats de l’oceà també es van enfortir, la qual cosa va provocar un ràpid alliberament de CO2 de l’Oceà Austral.

Altres investigacions han suggerit que aquests vents de l’oest s’enfortiran durant el proper segle a causa del canvi climàtic. Les noves troballes suggereixen que si això passa, es reduirà la capacitat de l’Oceà Austral per absorbir diòxid de carboni generat per l’home, van assenyalar els investigadors.

"Depenem de l’Oceà Austral per absorbir part del diòxid de carboni que emetem, però els migjorns que augmenten ràpidament debiliten la seua capacitat per fer-ho", va dir Wendt.