Els punts cardinals de l'Aplec del Caragol de Lleida

Tal com escric al meu llibre “Quan érem lleidatans” (2020), “a casa sempre ens han agradat molt els caragols a la llauna, a tots. I curiosament hem tendit a cuinar-los sempre els barons. La mare a vegades els preparava a la gormanda, que també ens agraden molt, però a la llauna s’emporten la palma. Quan érem petits no hi havia tants restaurants que fessin caragols (on vas a parar!). Recordo que anàvem a una espècie de cases de menjar que hi havia a les partides de Granyena i de Butsènit”.

Sigui com sigui, quan faig memòria de caragolades a casa, sempre em ve a la memòria el pare. Perquè l’única especialitat culinària que practicava eren els caragols a la llauna i la carn a la brasa, perquè fins i tot en això es notava la seva íntima relació amb el foc...no debades a casa teníem una foneria de ferro, la Foneria Gelonch, de la feina de la qual en teniu proves a tots els carrers de Lleida i als de quasi tots els pobles de la circumscripció. 

De tota manera, enlloc els caragols no són mai tan bons com els que prepares i menges a casa, perquè el fet de menjar caragols en família o en colla te diversos factors que el singularitzen.Uns factors que m’atreviria a resumir en quatre punts, com els quatre punts cardinals:– Convivència,– Arrelament,– Sentit col·lectiu, i– Foment de l’autoestima

Quan penso en una caragolada amb la família o amb amics penso en una taula ben parada, sota uns arbres o un tendal, amb força plats, i unes amanides amb productes de l’Horta. Al costat, algú haurà preparat el foc i alguns altres hauran disposat els caragols i la carn. 

M’imagino gent atrafegada, que es coneix, que s’estimen o s’aprecien, i que han decidit trobar-se per a passar un bon dia. Gent que ha obert un parèntesi, sovint llarg, per a fer-la petar, amb empelts d’ironia, amb un puntet de sal i pebre, per a parlar de lo humà i de lo diví com els antics romans ja sabien fer. És al voltant d’un àpat que definim la nostra manera de socialitzar, la nostra manera de conèixer-nos i de reconèixer-nos. Encara ara, quan decidim trobar-nos en família, fem una caragolada. 

És un dia que trobes a faltar els que ja no hi són, però el record dels bons moments viscuts al voltant d’una llauna de caragols, et fan aparèixer aviat un somriure, un somriure que és alhora agraïment i nostàlgia.

Aquest és el primer punt cardinal: la convivència al voltant d’una llauna de caragols, d’una amanida i de carn a la brasa. És un molt bon lloc per a teixir amors, amistats i projectes.

Aquest gust per la convivència i aquest sentit de la continuïtat estan arrelats des del principi a l’Aplec, i sempre un grup decidit, cohesionat i treballador l’ha fet possible. No us pregunteu si és difícil, què en traureu o si hi haurà prou gent per a fer-ho, tireu endavant, i hi poseu el cap i el cor al servei d’aquesta idea de convivència arrelada, d’esforç col·lectiu i d’autoestima que ens són sempre tant necessàries. Gràcies us siguin donades.

Com a segon punt cardinal destacaria l’arrelament. Menjar caragols ens arrela al nostre territori, als nostres costums, a la nostra manera de ser, que potser podria i caldria millorar, però que és la nostra, i ho és des de fa generacions. Ens arrela a la terra, a aquesta Horta exuberant que ens envolta i que és alhora pulmó, rebost i memòria. Una caragolada es fa amb productes de kilòmetre zero, de proximitat. 

Són enciams, tomates, pebrots, safanòries, cebes, olives, albergínies, ous, oli, pebre, caragols, i tot allò que hi vulgueu afegir d’aquí al costat. És sentir que Lleida te la immensa sort de tenir a la vora, i fins i tot dins del terme, la millor fruita i verdura del món. Cal que ho valorem i que donem suport als pagesos per continuar arrelats al seu tros, per tal que hi puguin continuar treballant. 

La revolta que protagonitzen aquests temps és un servei que els pagesos ens fan a tots nosaltres, sobretot a aquells que tendeixen a oblidar d’on venim, d’on ve allò que mengem i el respecte que devem a pagesos i ramaders. I arrelament vol dir també compromís amb la llengua, la cultura i el país. Llengua i cultura que ens han fet i definit com som, i que hem de mantenir perquè són llegats dels quals en som hereus i transmissors. 

De fet, l’Aplec està tan arrelat a Lleida que ja l’he inclòs al meu llibre “Llegendes i tradicions de Lleida explicades a la canalla” (2023), amb il·lustracions d’Andrea de Castro. L’Aplec forma part de l’imaginari col·lectiu i és digne colofó d’aquesta explosió de festa, de color i de vida que és el Maig Fester a Lleida.

M’agraden i m’interessen les persones i els grups que, com vosaltres, estan arrelats i que volen contribuir a bastir una societat millor; les persones que s’arromanguen, a vegades amb bens pocs recursos, per a construir la ciutat d’ideals que volíem bastir, la ciutat d’ideals que ens mereixem i construirem.Contra l’esgarip i les preses, continuïtat; contra el sentit comú paralitzant, seny; contra els greuges suposats i la inquina manifesta, mesura; i contra la tendència al drama i a l’avorriment, ironia. Tornem així a les formes de vida catalana que el professor i filòsof Josep Ferrater Mora va definir un llunyà 1944, a aquelles formes de vida catalana que ens han construït com a poble.

Crec que, en el moment present i enfront les possibles dificultats futures, ens cal positivitat; necessitem gent que tingui ganes de fer coses; ens cal una societat civil més dinàmica i organitzada; hem d’inventar noves maneres de viure en societat, potser diferents de les què hem conegut fins ara; ens cal més rigor i més constància en tot allò que ens proposem; necessitem més dosis de generositat i de solidaritat; i ens calen vitamines per a vigoritzar l’esperit i enfortir el sentit col·lectiu.

El tercer punt cardinal és justament el sentit col·lectiu. Una caragolada, com l’Aplec, és feina de molta gent. Des dels que van a comprar o buscar el què es posarà a taula, fins els qui la paren; des dels qui netegen caragols (tot i que em sembla que en aquest tema hi ha debat, com en el tema de la ceba a la truita de patates), fins els qui preparen el foc; des dels qui preparen les amanides, als qui fan l’all-i-oli; des dels qui estan al peu del canó fins als qui aprofiten la festa a fons, etc., etc. 

Una caragolada és la suma de moltes accions individuals al servei d’un objectiu comú: menjar bé i passar-s’ho bé. És una mena d’obra de teatre o un ballet on tothom sap el què ha de fer i quan ho ha de fer, perquè la suma del conjunt sigui positiva.Ara bé, aquest sentit col·lectiu també implica que alguns han d’assumir els lideratges. Qui estigui a càrrec del foc ha de procurar que sigui prou viu; qui estigui a càrrec dels caragols ha de procurar que no surtin ni crusos, ni sobtats ni cremats; qui estigui a càrrec de les amanides, cal que sigui diligent i estiguin a taula abans que els caragols; qui faci l’all-i-oli ha de vigilar que no se li talli; qui hagi de parar taula s’hi ha de posar el primer; qui hagi de llescar el pa ho ha de fer al darrer moment, qui es cuidi de les begudes que procuri que no en faltin, etc., etc. 

Cada cosa té el seu líder, i tots els líders i col·laboradors junts acabeu donant el sentit col·lectiu a què em refereixo.I el darrer punt cardinal que singularitza al meu entendre una caragolada, o el mateix Aplec, és el foment de l’autoestima. Aquell orgull de ser, de pertànyer, de formar part. Orgull entès com aquell sentiment legítim de satisfacció per les coses que fem bé. 

L’Aplec és una de les coses que a Lleida fem bé, perquè ens agrada fer-ho i perquè ens agrada compartir-ho i que molta gent ho sapigui. Per a tirar endavant a la vida, tant individual com col·lectiva, ens cal autoestima. Hem d’estimar-nos per estimar als altres. Hem de fer un esforç per millorar-nos i per millorar les coses, però hem de gaudir d’allò que va bé, dir-nos-ho i que ho sapigui tothom. Des de la foscor es construeix poca cosa útil, és a l’aire lliure, amb aquesta llum de Lleida neta i clara, quan on hom pot viure en plenitud. Una caragolada, l’Aplec, és una alenada d’aire fresc en els tràfecs de l’any, és una alenada d’aire fresc que ens fa persones i comunitat.

A Lleida podem millorar en el tema de l’autoestima. Ens hem d’estimar més, valorar tot allò positiu que ens envolta i canviar tot allò que no ens agrada o que trobem lleig. Ara bé, aquesta baixa autoestima no és exclusivament demèrit nostre. Sempre he considerat que per a ser estimat i per a estimar primer cal conèixer. I haurem de convenir que bona part de la resta de catalans no poden estimar les terres de Ponent, simplement perquè no les coneixen ni fan res per conèixer-les.

Quan preguntes a algú si coneix Lleida, la resposta més habitual és “hi he passat”. Però passar no implica res i, sens dubte, no aporta ni coneixement ni estima. Molts catalans són capaços d’anar a l’altra punta del món, però desconeixen el seu país. No dic que no s’hagi de viatjar, de fet ho he practicat a bastament, però sí que dic que val la pena conèixer el romànic i el gòtic de la ciutat de Lleida; una paret de pedra seca de les Garrigues; el paisatge sec i aspre de la Segarra; l’exuberància fructícola del Pla d’Urgell; les cases senyorials i els castells de l’Urgell; o la floració dels presseguers al Segrià.

Ens calen accions decidides i positives que ens facin més visibles en el conjunt del país. No des de la queixa, sinó des de l’afirmació d’aquelles coses singulars que poden interessar al conjunt de Catalunya. Tots els mites i barreres que comporten separació dins de casa, s’han de trencar en totes les direccions. 

El que he dit respecte d’una caragolada, és òbviament aplicable a l’Aplec, perquè no deixa de ser una gran caragolada o la suma de moltes. L’Aplec és sinònim de convivència, d’arrelament, de sentit col·lectiu i de foment de l’autoestima, i desitjo que continuï complint aquests quatre punts cardinals molts i molts anys, i que continuï enlairant el nom de Lleida arreu i de forma positiva. Visca l’Aplec, Visca Lleida i Visca Catalunya!