Un republicà d'Alguaire va participar amb 'la Nou' en l'alliberament de París

Adolfo Pérez va lluitar sota dos tricolors. La primera experiència, la de les forces lleials en la Guerra Civil, li va costar la derrota i l’exili. La segona, com a soldat de la França lliure, li va portar el reconeixement d’aquest país per la seua contribució a la derrota del nazisme en forma de Creu de Guerra amb estrella de bronze.

Pérez va protagonitzar amb la Tercera Secció de la Nou, la llegendària companyia de la Divisió Blindada Leclerc amb majoria de republicans espanyols, l’alliberament de l’ajuntament de París la nit del 24 d’agost del 1944.

Van ser herois de guerra? El seu capità, Raymond Dronne, es referia així als seus soldats segons documenta l’historiador Diego Gaspar a Banda de Cosacos (Marcial Pons, 2022): “No eren sants; es tractava simplement d’homes, però en el sentit complet i noble del terme. Molts no tenien cap ofici; havien estat posats a disposició de l’engranatge de la guerra sent molt joves. Però eren valents i treballadors.”

A Pérez, un d’aquells cosacs, la sublevació franquista va agafar-lo amb 24 anys. Tres després, el 1939, estava a l’exili a França, on va reprendre l’activitat militar per combatre els nazis: el 3 de setembre del 1939 s’allistava a l’exèrcit francès al Barcarès, un dels camps de refugiats en els quals s’amuntegaven els exiliats republicans, per exercir tasques d’intendència, segons ha documentat Gaspar.

Perseguit a Espanya pel franquisme, a França va ser condecorat per ajudar a derrotar els nazis

En l’inici de la Segona Guerra Mundial va formar part d’un dels RMVE, els Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers, que es van convertir en una de les principals resistències en l’avenç nazi a França, una tasca que va tenir especial intensitat en el cas dels republicans, que acumulaven la formació militar que comportava una guerra prèvia.

Després, arran de la deportació generalitzada de tropes a l’Àfrica, s’allista el 25 de juny del 1943, a Orà (Algèria), al Cos Franc d’Àfrica, un dels embrions de l’FFL, les Forces Franceses Lliures, la intervenció de les quals resultaria clau per al desenllaç de la Gran Guerra. Allà, després d’un pas per l’onzena, s’ubica en la novena companyia del tercer batalló del primer Regiment de Marxa del Txad, la Nou, enquadrada a la Segona Divisió Blindada del general Philippe Leclerc.

Aquesta unitat, que va desembarcar a Normandia l’1 d’agost del 1944, va tenir un fort component republicà: 144 dels seus 160 membres inicials i 181 dels 360 (de 14 països) que van passar-hi. I una participació clau en la contesa, amb l’alliberament de l’ajuntament de París la matinada del 24 d’agost d’aquell any per les seccions segona i tercera, a què estava adscrit Adolfo Pérez com a membre de la dotació del carro de combat Santander, batejat així en record de la batalla de l’agost de l’any 1937 en defensa d’aquesta ciutat i equipat amb un canó antitancs.Aquest paper estava reservat per a les tropes nord-americanes, però Leclerc va canviar els plans sobre la marxa com a premi als cosacs, que portaven com a avançada de la divisió des de la batalla d’Écouché, la primera (i sagnant) gran victòria dels aliats en l’avenç cap a París, on la Nou va sobreviure a les bombes dels Panzer alemanys i al foc amic americà.

Hores després arrestaven el comandant nazi, el general Dietrich von Choltitz, a l’hotel Meurice, i, després d’uns dies de descans, partien cap al nord en una campanya que acabaria amb la captura del Niu d’Àguiles, el refugi de Hitler als alps bavaresos.

Però Adolfo Pérez no hi arribaria, ja que va caure ferit a Vaxoncourt, camí d’Estrasburg, el 19 de setembre de l’any 1944.

La crema dels arxius locals i les errates documentals dificulten la pista

Adolfo Pérez va nàixer el 26 de febrer del 1912 a Alguaire, segons va declarar ell mateix el 3 de setembre del 1939 a l’allistar-se a l’exèrcit francès al Barcarès, un camp de refugiats republicans de la costa mediterrània, a 20 quilòmetres de Perpinyà, on va exercir tasques d’intendència. 

Al Servei Històric de la Defensa francès apareix amb el número de reclutament 3991. Entre aquestes dos dates hi ha un buit documental de 27 anys originat per la crema dels arxius de l’ajuntament i de la parròquia d’Alguaire el 1936, malgrat que tampoc no apareix al cens del 1934. Hi ha altres factors que en dificulten el rastreig, com el maneig idiomàtic dels funcionaris, que unes vegades l’anotaven com Adolfo i altres com Adolphe i que de vegades es menjaven lletres clau com una -a- d’Alguaire per tenir-lo per nadiu d’Alguire. 

Un indici apunta que es tractava d’algú amb un clar posicionament ideològic: es va allistar a l’exèrcit francès només dos dies després que l’Alemanya nazi desencadenés la Segona Guerra Mundial amb la invasió de Polònia. Vint veïns d’Alguaire tenen Pérez com a primer cognom i vint més el porten com a segon a Alguaire, encara que cap descendeix de famílies establertes cap als anys 30.