De bruixes, bruixots i altres herbes

“Ara sortirem a collir les plantes per fer els remeis, però ja us aviso que la natura va a la seua bola i enguany la planta de Sant Joan ja ha florit fa dies.” Joan Pifarré s’adreça a més de trenta intrèpids aprenents d’alquimistes que, superant totes les previsions, han acudit a la cita amb gorra, quets i ampolleta d’aigua.

Comencem la caminada cap a la serra de Canelles, dita així perquè sempre hi han crescut canyes petites –la literalitat dels catalans és fascinant– a la recerca de l’apreciat hipèric, talment com Astèrix s’endinsava pels boscos més inhòspits i llunyans per trobar l’ingredient secret de la poció màgica. –“Hipèric?”, pregunta algú. “És la flor de Sant Joan perquè floreix per Sant Joan,” La literalitat, un altre cop. En trobem alguna, en segona florida, que els nens guarden delicadament dins el barret de palla, que fa d’improvisada bossa.A l’altre costat de la séquia el nostre guia ens assenyala matolls de malva –per què es deu dir malva, la malva?– que, assecats els pètals i amb infusió és un excel·lent digestiu i fa baixar la febrícula. Fonoll, romer, espart –que ja els romans utilitzaven per fer cordes resistents–timó, romaní, saüc, les fulles de freixe o la camamilla. Les anem recollint delicadament mentre escoltem les propietats curatives de cadascuna. “Els remeis naturals són saviesa heretada de les nostres padrines, que al seu torn havien après de les padrines.. no estem descobrint res.”La calor és suportable, però el sol pica i emprenem el camí de tornada. Una milana reial sobrevola el grup. El nostre mestre ens explica que l’au ha tornat fa poc a aquestes latituds, buscant guineus. Impressiona el seu vol baix i majestuós, ales esteses retallades en un cel blavíssim. Arribem a la granja i rep la comitiva un alegre Idèfix de quaranta quilos. Els alquimistes impacients ocupem petites cadires i taules –som de sobte la classe de P5 Bruixes i Bruixots d’una escola– disposades en la reconfortant ombra de Lo Corral. Assegudets, macerem pericó i calèndula amb oli d’oliva, amb la promesa de deixar-lo a sol i serena durant quaranta dies, fem bossetes d’infusió de lavanda i romer, escalfem cera, mel i oli al bany maria, d’on surt un protector labial que més d’un aprenent ja s’aplica.

Ens afanyem feliços a fer la foto de família, cadascú amb la seua capsa-farmaciola que hem pintat de verd amb fulles de menta. Els dits, perfumats de camp, pinassa i estiu. Som alquimistes de baixa graduació, orgullosos de les nostres primeres creacions. El Joan s’enfila dalt d’una cadireta amb el mòbil i, just abans de disparar, algú crida: “Pifarreeeeeeeé!” i tots riem, conscients d’haver retornat al passat per posar remei(s) al futur que, tard o d’hora, arriba. Literalment.