Celine Dion exposa en un documental la seua crua veritat: 80mg de Valium al dia contra el dolor

La de Celine Dion no és la primera gran veu que es trenca, però el documental en el qual ha registrat la seua actual lluita contra l’estranya malaltia que pateix per recuperar-la sí que és una peça poc habitual en l’"star-system" per la seua honestedat, sense ocultar moments de gran vulnerabilitat.

"Ja no puc amb més mentides", afirma en aquesta producció que ja està disponible a Prime Video sota el títol de 'Soy Celine Dion' i en la qual reconeix per exemple que, a causa de la síndrome de persona rígida que va començar a patir fa 17 anys, la medicació necessària per pal·liar el dolor i pujar a actuar va haver d’anar igualment en augment.

Així explica que va arribar a prendre "entre 80 i 90 mil·ligrams de Valium diaris". "I això només de Valium", subratlla la canadenca, que revela també com cada vegada va ser més necessari apel·lar a trucs diferents per ocultar la malaltia al públic a mesura que anava perdent el control de la veu.

"Feia trampes, com donar cops al micròfon com si fos culpa del so. De vegades havíem de parar el xou per canviar-me de roba, però ja no tornava", rememora sobre nits en què la medicació deixava de fer efecte en plena actuació.

El documental, d’aproximadament 90 minuts, és el colofó a una sèrie de revelacions que Dion ha anat oferint als seus seguidors durant els últims anys per explicar la seua absència dels escenaris.

Encara que es manté estoica, les llàgrimes flueixen sense poder evitar-lo durant gran part del metratge i entre llàgrimes mostra amb desesperació com afecta al seu en altre temps virtuosisme vocal l’esmentada síndrome. "Jo crec que era boníssima, vaig fer coses espectaculars", sanglota en recordar el major agut de la seua carrera amb 'All By Myself'.

'Soy Celine Dion' està lluny de ser un recorregut detallat dels èxits i cançons aconseguits per l’artista guanyadora de cinc premis Grammy, però s’hi inclouen diverses actuacions memorables que, per contrast, fan més anguniosa la seua situació actual.

El documental arranca fort, amb una intervenció mèdica en una habitació d’hotel, una escena gravada mentre la cantant jeu a terra, incapaç de respondre a preguntes pel dolor. Immediatament es posa context: pateix una síndrome que només afecta una o dos persones entre un milió.

"L’any passat em vaig posar tan malament que no podia ni caminar. Perdia l’equilibri i em feia molt mal. Continuo sense poder utilitzar la veu. Trobo molt a faltar la música, però també la gent", afirma.

Dion obre les portes de casa seua, on escolta sovint enregistraments de María Callas, de la qual guarda un collaret que li va regalar el seu difunt marit, René. "Espero que la Callas em doni forces", diu. 

Comparteix escenes íntimes amb dos dels seus fills, visita un dipòsit on guarda bona part dels models més espectaculars que ha vestit a les catifes roges i va regularment al fisioterapeuta, que segueix de prop tots els seus avenços.

En aquest punt, l’artista fa dos anys que no pot cantar, però decideix tornar a exposar-se davant del micròfon d’un estudi d’enregistrament. "No sé si puc fer-ho, però no puc viure amb el dubte", argumenta, mentre lluita amb el seu coll. No canta tan fluid com abans, però se'n surt. 

I, llavors una altra crisi. És probablement el moment més cru de tot el documental, amb l’artista completament rígida, incapaç de controlar el seu cos, fins que amb ajuda del seu equip torna a ser ella mateixa. "El viatge no ha acabat. S'ha de continuar fent passos", la consola el seu metge, davant d’una Celine Dion a la qual fer el que adora, cantar, li pot provocar aquestes crisis per la sobrestimulació cerebral.

Sona llavors 'Who I Am' de Wyn Starks i la intèrpret de 'My Love Will Go On' torna a aixecar-se. Amb resolució, afirma: "Si no puc córrer, caminaré. Si no puc caminar, m’arrossegaré. No pararé".