Els humans van portar a l’extinció els grans mamífers

Moltes de les espècies de megaherbívors desaparegudes en els últims 50.000 anys van ser caçades fins que es van extingir pels éssers humans.

És la conclusió d’un grup d’investigació del Centre de Dinàmica Ecològica en una Nova Biosfera (ECONOVO) a la Universitat d’Aarhus. Es tracta d’una revisió que analitza la investigació existent en aquest àmbit i es publica a la revista Cambridge Prisms: Extinction.

En l’estudi s’inclou inicialment animals que pesaven almenys 45 quilos, coneguts com a megafauna. Almenys 161 espècies de mamífers es van extingir durant aquest període. Aquesta xifra es basa en les restes trobats fins ara.

Els més afectats van ser els més grans: els herbívors terrestres que pesaven més d’una tona, els megaherbívors. Fa cinquanta mil anys, hi havia 57 espècies de megaherbívors. Avui, només en queden 11. Aquestes 11 espècies restants també han patit descensos dràstics en les seues poblacions, però no fins el punt de l’extinció completa.

Els investigadors de la Universitat d’Aarhus van incorporar diversos camps d’investigació, inclosos estudis directament relacionats amb l’extinció d’animals grans, com el moment de l’extinció de les espècies, les preferències dietètiques dels animals, els requisits climàtics i d’hàbitat, les estimacions genètiques de les mides de població anteriors i les proves de la caça humana

A més, van incloure una àmplia gamma d’estudis d’altres camps necessaris per comprendre el fenomen, com la història del clima durant els últims 1-3 milions d’anys, la història de la vegetació durant els últims 1-3 milions d’anys, l’evolució i la dinàmica de la fauna durant els últims 66 milions d’anys, i dades arqueològiques sobre l’expansió i l’estil de vida humans, incloses les preferències dietètiques.

Els dramàtics canvis climàtics durant els últims períodes interglacials i glacials (coneguts com el Plistocè tardà, de 130.000 a 11.000 anys enrere) certament van afectar les poblacions i distribucions d’animals i plantes grans i petits a tot el món. Tanmateix, es van observar extincions significatives només entre els animals grans, particularment els més grans.

Una observació important és que les anteriors eres de gel i els períodes interglacials, igualment dramàtics, dels últims dos milions d’anys no van provocar una pèrdua selectiva de la megafauna. Especialment al començament dels períodes glacials, les noves condicions fredes i seques van provocar extincions a gran escala en algunes regions, com la dels arbres a Europa. Tanmateix, no hi va haver extincions selectives d’animals grans.

"La gran i molt selectiva pèrdua de megafauna en els últims 50.000 anys és única en els últims 66 milions d’anys. Els períodes anteriors de canvi climàtic no van provocar grans extincions selectives, la qual cosa contradiu el paper principal del clima en les extincions de la megafauna", afirma el professor Jens-Christian Svenning, director d’ECONOVO i autor principal de l’article.

Afegeix: "Un altre patró significatiu que contradiu el paper del clima és que les recents extincions de la megafauna van afectar amb la mateixa duresa les zones climàticament estables que les inestables".

Els arqueòlegs han trobat trampes dissenyades per a animals molt grans, i les anàlisis d’isòtops d’ossos humans antics i residus proteínics de puntes de llança mostren que caçaven i menjaven els mamífers més grans.

Svenning afegeix: "Els primers humans moderns eren caçadors eficaços fins i tot de les espècies animals més grans i tenien clarament la capacitat de reduir les poblacions d’animals grans. Aquests animals grans eren i són particularment vulnerables a la sobreexplotació perquè tenen llargs períodes de gestació, produeixen molt poques cries alhora i tarden molts anys a assolir la maduresa sexual".

L’anàlisi mostra que la caça humana d’animals grans com mamuts, mastodonts i mandrosos gegants va ser generalitzada i constant a tot el món.

També mostra que l’espècie es va extingir en moments molt diferents i a ritmes diferents a tot el món. En algunes àrees locals, va passar bastant ràpid, mentre que en altres llocs va tardar més de 10.000 anys. Però a tot arreu, va passar després de l’arribada dels humans moderns, o en el cas de l’Àfrica, després dels avenços culturals entre els humans.

Les espècies es van extingir a tots els continents, excepte en l’Antàrtida, i en tota mena d’ecosistemes, des de boscos tropicals i sabanes fins boscos mediterranis i temperats i estepes, passant per ecosistemes àrtics.

"Moltes de les espècies extintes podrien prosperar en diversos tipus d’entorns. Per tant, la seua extinció no es pot explicar per canvis climàtics que provoquin la desaparició d’un tipus específic d’ecosistema, com l’estepa gegantina, que també acollia només unes quantes espècies de megafauna," explica Svenning.

"La majoria de les espècies existien en condicions temperades i tropicals i, en realitat, haurien d’haver-se beneficiat de l’escalfament al final de l’última edat de gel", va concloure.