Es compleixen 40 anys del primer naixement a l’Estat per ‘in vitro’

El 12 de juliol del 1984 va néixer a l’estat espanyol la primera persona fecundada artificialment, la Victoria Anna Perea, nascuda a l’Hospital Dexeus de Barcelona. A prop del 40 aniversari de l’efemèride, el centre sanitari ha volgut repassar l’evolució de la reproducció assistida i ha advertit que el principal repte mèdic i social és l’endarreriment de la maternitat, que dificulta l’embaràs i alhora redueix la taxa de natalitat, una de les més baixes d’Europa. L’hospital assegura que actualment la taxa d’èxit en les tècniques de reproducció assistida s’ha doblat, i ja supera el 50%, mentre que s’ha reduït el número d’embrions implantats en cada cicle i han disminuït els embarassos múltiples fins al 3%.

El 1978 va néixer la primera persona a tot el món per fecundació artificial. Va ser Louise Brown. Sis anys més tard ho va fer a la capital catalana el primer nadó a l’estat. La seva mare tenia un problema que li dificultava l’embaràs. Després de la fecundació i de controls setmanals, la nena va néixer sana i amb un pes de 2,47 quilos.

Des d’aleshores les tècniques de laboratori i clíniques han evolucionat molt i la situació social i personal de les pacients també. Fa 40 anys l’edat mitjana de les mares pacients era de 35, davant dels 39 actuals. Les dones venien amb parella, i ara moltes ho fan sense o amb parella femenina. El principal motiu de sotmetre’s a reproducció assistida era per problemes mèdics, sobretot per l’anomenat factor tubàric, problemes a les trompes de fal·lopi, mentre que actualment el principal problema és l’edat avançada de la mare.

L’extracció dels òvuls es feia per laparoscòpia, una tècnica que obligava a ingressar la mare més d’un dia i que feia una cicatriu a l’abdomen de la dona. Ara es fa una punció ecogràfica vaginal, molt més simple i breu. La fecundació dels òvuls es fa cada cop més sovint amb microinjeccions espermàtiques i per valorar-ne la qualitat abans només es feia un estudi morfològic, mentre que ara també es fa diagnòstic genètic preimplantacional, que permet detectar i evitar malalties cromosòmiques. Anteriorment només s’utilitzava la fecundació in vitro i la inseminació artificial, mentre que actualment també hi ha donació d’òvuls i criopreservació dels propis òvuls.

La transferència dels òvuls es feia, sense congelar-los, al cap de dos dies de l’extracció i fecundació, ja que no es podien mantenir en cultiu durant més temps, mentre que ara es transfereixen al cap de 5 dies o fins i tot setmanes per veure’n l’evolució i divisió cel·lular i esperar el moment propici de la mare per implantar-los.

La mitjana d’embrions transferits era de 3, mentre que ara és d’un. De fet, si abans s’implantaven 2 o 3 embrions en el 80% dels casos, ara el 97% dels casos son amb un sol embrió, però la taxa d’èxit ha augmentat fins al 65% en molts tractaments. També s’ha reduït la hiperestimulació ovàrica. Finalment, la taxa d’èxit era del 20 o 25%, mentre que ara, és del 50 al 65%.

Es calcula que a tot el món hi ha uns 12 milions de persones nascudes amb tècniques de fecundació artificial, i a Espanya el 2021 van ser l’11% dels naixements, més de 40.000. La legislació favorable d’Espanya i el fet que moltes clíniques privades siguin punteres en la matèria fa que hi hagi moltes pacients estrangeres. Però un dels problemes és que les mares espanyoles cada cop tenen el seu primer fill més tard, amb 32,6 anys, davant dels 29,7 de la Unió Europea. A la Dexeus la mitjana és de 35,1 anys. La taxa de fecunditat a Espanya és d’1,16 fills per dona en edat fèrtil, una de les més baixes d’Europa, on és d’1,46.

La reproducció assistida també és necessària perquè cada cop més parelles volen tenir fills biològics després de separar-se d’anteriors parelles, i quan ja tenen més de 40 o 50 anys. En els últims deu anys han crescut les mares per sobre dels 40 anys un 27%, i han passat del 6,2% del total a l’11%. A la Dexeus més del 50% de les pacients tenen més e 40 anys, mentre que el 1995 eren un 11%.

Per això, en els últims anys s’ha multiplicat per 12 el diagnòstic genètic preimplantacional, un estudi genètic embrionari per detectar anomalies cromosòmiques que augmenten amb l’edat de la mare. També s’han incrementat cinc cops els embarassos amb òvuls d’altres dones o òvuls criopreservats de la mateixa dona anys abans.

Els tractaments per a dones sense parella van passar del 4,4 al 8% entre el 2016 i el 2020 a tot Espanya, mentre que del 2018 al 2023 els tractaments amb recepció d’ovòcits de la parella s’han multiplicat per 8. Aquesta tècnica, coneguda com a ROPA, permet que una dona doni els seus òvuls a la seva parella, que acaba gestant l’embrió.

El 2009 el 71% dels tractaments de criopreservació d’òvuls era per causes mèdiques, mentre que actualment el 87% de les dones ho fan per motius socials com no tenir parella o no tenir les condicions econòmiques o professionals idònies. No obstant, l’edat mitjana de les dones que congelen òvuls ha baixat dels 37 als 34 anys, cosa que significa que estan millor informades i actuen de forma més preventiva.

Estratègies per evitar la maternitat retardada

Per al doctor Pedro N. Barri, un dels artífexs de l’èxit del 1984, per acabar de democratitzar aquestes tècniques, hi hauria d’haver més col·laboració entre la sanitat pública i la privada. Mentre que a Espanya el 80% dels tractaments es fan a la sanitat privada, en altres països d’Europa la sanitat pública n’assumeix la majoria. De fet, el problema de l’accés de les pacients a la sanitat pública per a aquests tractaments fa que s’endarrereixi el tractament i això encara dificulta més l’èxit. Barri també ha recordat que a Catalunya la Generalitat va deixar de pagar fa dues dècades la medicació a les dones que es volen sotmetre a aquestes tècniques, mentre que en altres autonomies encara es paga.

La biòloga Anna Veiga diu que la congelació d’òvuls és una eina per reduir les dificultats de la maternitat retardada, però creu que s’hauria d’anar a l’arrel del problema i aconseguir que les dones no retardessin la maternitat a causa de dificultats econòmiques o professionals.

La Victoria Anna explica que ella ha estat una privilegiada per tenir tota la informació disponible sobre la matèria de primera mà i de la mà d’experts, ja que ha mantingut el contacte amb els professionals que la van fer néixer. Però admet que hi ha moltes dones de la seva generació que no estan tant informades i pot ser “dur” per a elles adonar-se tard que els costarà ser mares. Per això, demana a les autoritats estratègies d’informació “creatives” per a que la gent jove sigui conscient del problema de la maternitat retardada, tot i que sense “condicionar la llibertat d’elecció ni ser intrusiu”. Ella recorda que quan tenia 20 anys veia molt estrany tenir fills més enllà dels 40, però ara reconeix que és la nova normalitat.