Els espanyols treballen 212 dies a l’any per pagar impostos, segons un estudi

El Día de l’Alliberament Fiscal (DLF) ha passat del 13 (2021) al 30 de juliol el 2024, segons l’Informe publicat per la Fundación Civismo. A partir del DLF, en teoria, tota la renda queda disponible per consumir i estalviar. Considerant que el 2024 té 366 dies, els càlculs llancen que es necessiten 212 dies, (7 mesos) de renda familiar per pagar els tributs d’obligat compliment aquest any.

"L’increment de la càrrega impositiva juntament amb l’augment del nivell de preus i l’estancament dels salaris pel dèficit de productivitat de l’economia espanyola fan que els espanyols hagin de destinar 7 mesos de feina a pagar impostos", afirma Albert Guivernau, director de la Fundación Civismo.

L’alta pressió fiscal sobre les famílies espanyoles, una conseqüència directa de la crisi sanitària i econòmica sembla haver-se convertit en una característica permanent l’economia espanyola.

La combinació d’ingressos estancats i la creixent càrrega tributària ha mantingut la pressió fiscal en nivells elevats, afectant significativament l’economia domèstica.

El 2023, la recaptació per IRPF ha assolit un rècord històric de més de 120.000 milions d’euros, impulsada per l’augment de les rendes totals de les famílies i l’escalada en els trams fiscals.

Tanmateix, la falta de mesures per reduir la càrrega tributària, juntament amb l’augment general dels preus i altres impostos, ha portat a una pèrdua de poder adquisitiu i menor ascens social i econòmic per als ciutadans.

La recaptació per IVA també ha marcat una fita, assolint un rècord nominal de 88.000 milions d’euros el 2023, superant en més de 2.000 milions la xifra de 2022.

Aquest increment es deu a l’augment en el consum, amb la base imposable de l’IVA creixent més de 23 punts en els últims dos anys.

No obstant, s’ha observat una recessió en el tipus efectiu meritat a causa de la reducció de l’IVA en béns essencials com el gas i la llum, i el canvi en els hàbits de consum dels espanyols, que s’han enfocat més en béns i serveis amb IVA reduït, com aliments i transport.

L’estancament salarial a Espanya durant més d’una dècada ha estat una causa significativa de l’augment de la pressió fiscal sobre els ciutadans.

Des de 2012, els salaris mitjans només han augmentat un 3,4%, una xifra que contrasta negativament amb altres països europeus.

L’abril de 2024, la pujada salarial mitjana a Espanya va ser del 2,92%, inferior a la mitjana europea del 4,7% i al 6,2% a Alemanya, a més de ser menor que l’IPC del 3,3%.

Aquesta situació ha resultat en una pressió fiscal més elevada sobre salaris relativament menors, i una conseqüent pèrdua de poder adquisitiu, exacerbant les dificultats econòmiques de les famílies espanyoles.

En aquest context, la deflactació de l’IRPF es presenta com una eina fonamental per mantenir l’equitat tributària davant l’augment del cost de vida.

Aquest enfocament ajusta els trams impositius per evitar que els contribuents experimentin més càrregues fiscals simplement a causa de la inflació. Per exemple, a Castella-la Manxa, ajustar els trams podria evitar que petits augments salarials portin a salts impositius significatius.

L’augment projectat en la recaptació de l’IRPF entre 2020 i 2023 subratlla la importància de polítiques fiscals adaptatives que protegeixin el poder adquisitiu dels contribuents. Aquest increment del 25% en la recaptació reflecteix una pressió fiscal creixent, malgrat les condicions econòmiques canviants.

El sistema fiscal espanyol permet que la tributació de les persones físiques sigui molt dispar segons el lloc de residència El augment continu del cost de vida i la càrrega fiscal a Espanya, especialment en el cas de l’IRPF, reflecteix un increment de gairebé un 33% des de 2003.

Aquesta tendència estructural s’ha mantingut a un ritme d’aproximadament quatre dècimes per any, evidenciant un impacte a llarg termini que no ha estat mitigat durant la fase pandèmica ni per fluctuacions econòmiques cícliques.

Les diferències en la pressió fiscal entre les comunitats autònomes generen un impacte significatiu. Madrid, Andalusia i Castella i Lleó destaquen per rebaixar impostos, mentre que Catalunya presenta una càrrega fiscal més alta. Aquestes disparitats es reflecteixen en variacions de fins un 7% en l’IRPF per una mateixa renda anual bruta de 23.985 euros.

A més, s’observen diferències en la data d’alliberament fiscal, que va des del 22 de juliol al País Basc fins el 4 d’agost a Catalunya, reflectint l’impacte de les diferents polítiques fiscals autonòmiques en els ciutadans.

El 50% de l’IRPF està cedit a les Comunitats Autònomes, que estableixen deduccions específiques que permeten que la quota líquida que satisfacin els contribuents sigui diferent encara amb el mateix nivell d’ingressos i circumstàncies personals i familiars.

A més, les cotitzacions socials netes suposen el 60% del pagament d’impostos anual a causa de l’enorme pressió que exerceixen les cotitzacions pagades per l’empresa.

Això implica una diferència notable respecte a la resta de les economies desenvolupades, situant-se la mitjana de l’OCDE en un 47%.

Com a conseqüència, Espanya té una pressió fiscal sobre el consum substancialment més baix que la mitjana europea i de l’OCDE, mentre que és molt més alta en cotitzacions socials i imposats directes, sent això més perjudicial per als contribuents espanyols en tenir un pes més elevat en la fiscalitat nacional.