La festa del 15 d'agost, la 'nit de cap d'any' dels llauradors

“Ningú no sabia llegir ni escriure, i molt menys tenien agendes. Es guiaven pel calendari de l’Església, per les dates que marcava”, explica Víctor Bayona, membre del Cellit (Centre d’Estudis Lliterans) i investigador de temes històrics i tradicionals.

En aquest almanac, la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, el 15 d’agost, marcava dos canvis d’any claus per a la majoria de la població: l’agrícola, que no deixava de ser una assimilació de ritus pagans campestres, i el fiscal.“El calendari eclesiàstic anava amb el cicle vital dels pobles, i la festa del 15 d’agost té a de veure amb la fi del cicle agrari” a tot l’Estat, assenyala Bayona, mentre el tancament del ramader era per Sant Miquel (29 de setembre).I això què significava? “En aquesta data acabaven i començaven els acords d’arrendament de terres i els de contracte de treballadors”, anota, mentre que els de caràcter ramader i els relacionats amb el servei, a les cases, com els de mossos i criades, tenien el canvi d’exercici el 29 de setembre.

El 15 d’agost acabaven de saldar-se aquests acords, la qual cosa apunta a una breu etapa de liquiditat a les cases, i també finalitzava el pagament del delme a l’Església; és a dir, que aquell dia es donava per salvada la part de la collita que hagués pogut escamotejar-se als capellans.“No es pagava tot el que s’havia de pagar, sempre s’amagava alguna cosa”, anota l’investigador. De fet, es van arribar a donar casos com els de Sant Esteve de Llitera, on “al segle XVIII el bisbe de Lleida va ordenar elaborar un índex o delmari amb la relació dels camps obligats a pagar el delme i els que ho feien o no”.La relació entre la liquidació del delme i la festivitat del 15 d’agost resulta especialment freqüent a les poblacions que entre l’edat mitjana i a mitjans del segle XIX eren vassalls de senyors eclesiàstics, normalment bisbats, abadies i monestirs. “Molts intentaven evitar el pagament del delme, que era la desena part del que s’aconseguia en gra, normalment blat, sègol o ordi, en oli i en vi”, explica.El delme, pel qual senyors com el bisbe d’Urgell s’emportaven de Gabasa (Llitera) fins a 500 quilos de sègol i 80 de blat i 980 litres de vi i 200 d’oli en un any, es dipositava a la parròquia, el titular de la qual rebia, a més del pagament del bisbe, les anomenades primícies, normalment en forma de corders i de llana, lli i cànem.“El rector tenia l’obligació de pesar el delme. L’emmagatzemava en una cia (galeria o pou) i el bisbat llavors passava a agafar la seua part”, afegeix Bayona.