El restaurant més antic de Catalunya, a la demarcació de Lleida, celebra 500 anys de servei ininterromput

L'Hostal de Pinós, al Solsonès, compleix 500 anys i aquest dijous ho ha celebrat amb una visita teatralitzada i una xerrada sobre la història, entre d'altres activitats. "Hi ha una mica de nerviosisme i també moltes ganes", ha explicat la propietària de l'establiment, Mònica Segués. Està considerada la fonda més antiga de Catalunya, ja que funciona de forma ininterrompuda des de l'any 1524. Durant cinc segles, s'hi han servit àpats. "Era un alberg senzill i modest que complia la funció de resguardar-se i menjar sopa calenta i una mica de carn", explica la historiadora Laura de Castellet. Els anys 70 va deixar de fer d'hostal però ha mantingut l'activitat de restaurant. "Seguim fent cuina tradicional catalana perquè funciona", explica Segués.

Aquest dijous al matí, l'activitat a l'Hostal de Pinós era molt especial pel seu 500 aniversari. A dos quarts d'onze s'ha fet una missa i tot seguit l'estrena d'una visita teatralitzada. Entre les persones que ho han viscut amb més il·lusió hi havia l'actual propietària, Mònica Segués. "Quan vam agafar el negoci fa 22 anys no hi pensàvem, que faria 500 anys, i ara fa molta il·lusió, de poder-ho viure", ha explicat. Els nervis, però, tampoc hi han faltat, admetia, conscients que avui era un dia amb molta transcendència.

Allà on antigament hi havia llits de palla, ara hi ha taules i cadires on se serveixen menjars cada dia excepte el dimarts que és el dia de descans setmanal. Situat al bell mig de Catalunya, l'Hostal de Pinós va obrir portes per primer cop l'any 1524 i, des d'aleshores, no ha deixat mai de servir menjars. Actualment té una clientela "molt fidel" si bé en temporades com ara a l'agost també els arriben visitants de llocs més llunyans. I és que l'hostal té un altre encant, el seu lloc privilegiat. Està situat dalt d'un turó a 900 m per sobre del nivell del mar, i al costat del Centre Geogràfic de Catalunya.

Segués explica que també hi ha un gruix important de motoristes, ciclistes i persones que fan senderisme a la zona. A tots ells els serveixen, sobretot, esmorzars. El negoci està a ple rendiment. "Funciona més que mai i crec que s'hauria de valorar més, tenir un restaurant de 500 anys i poder agafar producte d'aquí, millor impossible", afirma. Tot i això, la principal dificultat és trobar personal per treballar, una tendència generalitzada, però que, en el cas de Pinós, és encara més difícil. "Som molt pocs habitants a Pinós i hem de rascar de les poblacions dels voltants i ens costa molt", admet.

Un hostal amb 500 anys d'història

Actualment són pocs els elements originals que queden dels seus començaments. "En queda molt poca cosa", com ara les parets actuals, explica la historiadora Laura de Castellet, que aquest dijous ha fet una xerrada. Destaca la inscripció a l'entrada on es llegeix que "a l'hostal, sense diners, no donen res" i elements més nous del segle XIX com ara la llinda on diu cuina i elements com el foc a terra. Malgrat tot, la historiadora remarca que "la manera de cuinar no ha canviat gaire des d'aquella època, quan es feien sobretot carns a l'ast, paelles amb mànec llarg, morter i picadeta", detalla.

Els seus orígens es remunten el 1524 quan va obrir portes com a font de recursos per construir-hi un santuari. La historiadora recorda que el 1507 es va dir que "hi havia aparegut la Marededéu" i això va fer que el lloc es "comencés a posar de moda". Aquest, a més, era un emplaçament clau perquè hi passava un camí ramader per on es feia la transhumància i un altre camí que travessava la serra. Segons la historiadora, "era una mena de rotonda d'autopista de l'època".

Aquest era un hostal "senzill i modest" -els clients dormien a terra amb màrfegues- però que feia una gran funció: resguardar de la intempèrie les persones que hi passaven. En la cuina dels seus inicis, no hi havia pa amb tomata ni patates, per exemple, perquè feia poc que s'havia descobert Amèrica i els productes d'allà encara no havien arribat. Entre la documentació històrica, s'ha conservat un contracte del 1703 on es demana a l'arrendatari que tingui sempre "pa, vi, aigua, palla i civada" per a persones i bèsties i "altres menges que siguin ben vistes". Sí que hi va haver un element decisiu per al receptari: l'arribada massiva de francesos (occitans) el segle XVII que van portar, entre altres coses, "la passió pels bolets" amb receptes noves.

Durant molts segles va dependre de l'odre de l'hospital, però el segle XIX va passar a mans privades en plena desamortització dels convents urbans. Concretament, el 1879, any en què va sortir a subhasta i des de llavors ha anat passant per diferents mans fins a dia d'avui.