Un orgue caigut del cel

Ha arribat amb vaixell des de Tòquio passant pel canal de Suez i l’han traginat fins a Lleida tres tràilers des del port de Barcelona, però l’orgue de la Catedral Nova de la ciutat inaugurat ahir a la nit ha caigut del cel. És un instrument imponent d’estètica neobarroca i fabricació alemanya amb tres teclats manuals i un pedaler. Té 36 registres i 2.278 tubs, fa 9 metres, pesa 13 tones i té la capacitat de reproduir tots els sons musicals audibles, des dels més profunds en els greus fins als més remots en els aguts.

Va caldre inventar un instrument de 60 caps, l’orquestra simfònica, per aconseguir una cosa equivalent. L’orgue inaugurat ahir a la nit costa dos milions d’euros, però ha estat donat per una fundació japonesa i el bisbat de Lleida només ha hagut d’abonar 500.000 euros pel desmuntatge, el transport, el muntatge i l’harmonització en una aventura insòlita que es mereix una novel·la o una sèrie de Netflix. Això de només és un dir, naturalment. El bisbat ha comptat amb ajuts d’administracions, empreses, particulars i la Fundació Horitzons 2050, i continua agraint donacions mitjançant Bizum (número 09886) o compte corrent (ES49 0081 0455 9900 0185 5494). Ahir a la nit, en la inauguració, el president de la Generalitat, Salvador Illa, va destacar l’aventura inaudita viscuda a 10.500 quilòmetres de distància entre Lleida, Alemanya i el Japó; l’alcalde, Fèlix Larrosa, va agrair al president de la fundació japonesa, present en l’acte, el regal de l’orgue i ho va fer en japonès!; i el president de la Diputació, Joan Talarn, va posar el nou instrument en el context d’altres orgues de la demarcació com els de Solsona, el Miracle, Cervera o Vielha, entre d’altres. Tot plegat després que el bisbe de Lleida, Salvador Giménez, beneís un instrument que farà “les pregàries més harmòniques”. Després hi va haver el primer concert amb l’orgue, en el qual el magnífic Miquel González va emocionar amb un repertori exigent i molt bell un públic que va deixar petit el temple. L’instrument té una notable riquesa tímbrica en els registres i aporta gran solidesa als acords. El subministrament continu de vent permet sostenir les notes mentre es pressiona les tecles, a diferència del clavecí o el piano, el so dels quals comença a dissipar-se després de pressionar la tecla malgrat els esforços del pedal per evitar-ho en el cas del piano. Aquesta capacitat de sostenir el so confereix a l’orgue la solemnitat que tant va seduir Wagner, Mahler i Bruckner, que van usar mitja dotzena de músics per evocar-la en fanfàrries de metalls. González va interpretar ahir a la nit obres de Cabanilles, Couperin, el lleidatà d’adopció Pontí, Guilmant, Mendelssohn i –per descomptat– Bach, el millor provador d’orgues del seu temps i el millor músic de tots els temps. L’organista va demanar al públic que no aplaudís entre peça i peça, però el que va tocar era massa bo, i massa ben interpretat, com perquè la gent no pogués evitar aplaudir després de sentir aquesta bestialitat de la història de la humanitat que és la Tocata i fuga en re menor de Bach. Tampoc va poder reprimir els aplaudiments el públic en una pregària de Guilmant d’un refinament commovedor, la qual cosa diu molt a favor de la pregària, del públic, de l’organista i de l’orgue, un magnífic instrument que ahir a la nit va ser beneït a la terra pel bisbe Salvador i allà al cel, segur, per aquest gran Déu anomenat Bach.

El temple torna a tenir el rei dels instruments

Quan fa milers d’anys un pastor va tenir la feliç idea de lligar juntes una sèrie de canyes que produïen notes diferents va posar els fonaments del que seria el rei dels instruments. El més gran i el més complex del món. La Catedral Nova de Lleida va tenir tres orgues barrocs, però els van cremar a la guerra. En van instal·lar un de baixa qualitat el 1958 i va durar fins al 2014. L’orgue estrenat ahir a la nit té tres teclats manuals i un pedaler. Les fileres d’afinació aguda, a part de fer sonar les octaves més altes, reprodueixen nítidament harmònics superiors brillants. Destaquen els registres amb suau timbre de flauta i els que produeixen planívols efectes d’oboè. González va treure a aquest instrument solemnitat (Mendelssohn, Bach) i delicadesa (Guilmant, Bach) en una experiència musical total i inoblidable.