Lleida recorda el tràgic bombardeig del 1937 que va acabar amb la vida de mig centenar d'alumnes del Liceu Escolar

El 2 de novembre del 1937, cap a les quatre de la tarda, nou bombarders italians van arrasar la ciutat de Lleida i van matar més de 210 persones, inclosos mig centenar d’alumnes i professors que en aquell moment es trobaven a les aules del Liceu Escolar.

Vuitanta-set anys després, la ferida continua oberta per a aquells nens que van aconseguir sobreviure a l’horror, “veus de la memòria” que encara recorden amb detall el que va ser un dels bombardejos més mortífers i destructors de la Guerra Civil. Desenes de persones, entre elles dos exalumnes del Liceu Escolar que van sobreviure a l’atac −Jordi Quílez i Manel Sampedro− i familiars d’altres víctimes ja difuntes com Josep Peiró, Ramon Ortín i els pedagogs Victorina Vila i Frederic Godàs, es van tornar a congregar ahir a l’avinguda Blondel, davant l’escultura Memòria, Dignitat i Vida d’Agustín Ortega, per retre un sentit homenatge als morts i supervivents d’aquell fatídic dia. 

L’acte, presidit per l’alcalde Fèlix Larrosa i el regidor d’Educació Xavi Blanco, va començar amb el relat històric contextualitzat per part de l’historiador Oriol Bosch. Per la seua part, els actors de la companyia La Màxima de la Fundació Privada Ilersis van escenificar l’horror d’aquell episodi bèl·lic amb l’acompanyament musical de Laura Baraut, alumna de viola del Conservatori Municipal de Música de Lleida que va interpretar El cant dels ocells de Pau Casals. En la seua intervenció, Larrosa va subratllar que “el 2 de novembre és un dels dies més emotius per a la ciutadania de Lleida”. El paer en cap va assegurar que, amb el record del bombardeig, “volem oferir escalf als supervivents i a les famílies de les víctimes, així com incidir en el missatge de pau universal, concòrdia i diàleg, dirigit especialment als més joves i també al conjunt de la població”. “Reitero el meu compromís de construir cada dia, des de l’ajuntament, tal com determina el nostre nom de paers i paeres: cultura d’entesa, de diàleg, de superació de diferències i d’unió cívica”, va concloure en aquest sentit l’alcalde de Lleida, que també va fer referència i va condemnar conflictes bèl·lics d’actualitat com els que fuetegen Gaza i Ucraïna.

En aquest sentit, l’homenatge institucional va finalitzar amb una ofrena floral als peus de l’escultura en record de les víctimes del Liceu i un breu discurs de Manel Sampedro, un dels supervivents, que va reivindicar que “pau i seny és el que necessita aquest món boig en el qual només hi ha desgràcies”.

“Vaig caure, em vaig agafar a una biga i vaig quedar sota la runa”

“Per descomptat que encara recordo aquell 3 de novembre. Tenia 7 anys, vaig caure i em vaig agafar a una biga. Vaig quedar enterrat sota la runa. En aquells temps de guerra vam fer alguns simulacres a l’escola −per estar preparats per si sonaven les alarmes antiaèries–. Si aquell dia haguessin sonat les sirenes i ens haguessin baixat al soterrani, cap de les set o vuit persones que vam sobreviure no ens hauríem salvat. Entre aquests supervivents també es trobava el mestre Fèlix Mor i Castany, que després de la guerra em va preparar per fer l’ingrés al Batxillerat i vam acabar sent íntims amics fins que li va arribar la mort”, va relatar Manel Sampedro, exalumne del Liceu Escolar, que també va demanar “pau i seny en aquest món boig”.