Un supervivent del tràgic bombardeig del 1937 a Lleida: “Vaig caure, em vaig agafar a una biga i vaig quedar sota la runa”
La ciutat commemora l’atac aeri que va acabar amb la vida de mig centenar d’alumnes del Liceu Escolar
Jordi Quílez i Manel Sampedro, supervivents del bombardeig. - M.C.E.
“Per descomptat que encara recordo aquell 3 de novembre. Tenia 7 anys, vaig caure i em vaig agafar a una biga. Vaig quedar enterrat sota la runa. En aquells temps de guerra vam fer alguns simulacres a l’escola −per estar preparats per si sonaven les alarmes antiaèries–. Si aquell dia haguessin sonat les sirenes i ens haguessin baixat al soterrani, cap de les set o vuit persones que vam sobreviure no ens hauríem salvat. Entre aquests supervivents també es trobava el mestre Fèlix Mor i Castany, que després de la guerra em va preparar per fer l’ingrés al Batxillerat i vam acabar sent íntims amics fins que li va arribar la mort”, va relatar Manel Sampedro, exalumne del Liceu Escolar, que també va demanar “pau i seny en aquest món boig”.
El 2 de novembre del 1937, cap a les quatre de la tarda, nou bombarders italians van arrasar la ciutat de Lleida i van matar més de 210 persones, inclosos mig centenar d’alumnes i professors que en aquell moment es trobaven a les aules del Liceu Escolar.
Vuitanta-set anys després, la ferida continua oberta per a aquells nens que van aconseguir sobreviure a l’horror, “veus de la memòria” que encara recorden amb detall el que va ser un dels bombardejos més mortífers i destructors de la Guerra Civil. Desenes de persones, entre elles dos exalumnes del Liceu Escolar que van sobreviure a l’atac −Jordi Quílez i Manel Sampedro− i familiars d’altres víctimes ja difuntes com Josep Peiró, Ramon Ortín i els pedagogs Victorina Vila i Frederic Godàs, es van tornar a congregar ahir a l’avinguda Blondel, davant l’escultura Memòria, Dignitat i Vida d’Agustín Ortega, per retre un sentit homenatge als morts i supervivents d’aquell fatídic dia.
