“És un intent de solució a un conflicte emocional o d'identitat”

a xarxes socials en les quals es promouen aquests valors sobre la imatge corporal i els ideals de bellesa potencien la comparació insana i la insatisfacció corporal, influint negativament en la nostra autoestima”, alerta. En la mateixa línia, la psicòloga clínica Anna Camarasa i la infermera Maria López, ambdós del CSMIJ Sant Joan de Déu, assenyalen que “les xarxes socials són una exposició continuada a imatges i contingut que promouen un ideal de bellesa que no és realista. Com que mai no s’arriba a aquest ideal, penses que és culpa teua i entres en un bucle d’una recerca sense fi”. Les professionals no dubten que les xarxes tenen una influència en la incidència, en el manteniment i la gravetat dels TCA. Fins i tot perquè són plataforma de fòrums i continguts en els quals es fomenta aquest tipus de trastorns. “Abans eren pàgines web i ara estan a Tik Tok o Instagram. S’intenta frenar aquest tipus de continguts, però no es dona l’abast”. Un accés a internet que cada vegada es dona a edats més primerenques, la qual cosa rebaixa l’edat de poder desenvolupar un TCA. Segons assenyala Anna Figuer, de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, ja s’han donat casos per sota dels 10 anys, per la qual cosa la prevenció ha de començar des de Primària. “Als tallers que fem als col·legis els donem eines de protecció, per fer-los més resistents davant dels canvis propis de la pubertat i que desenvolupin el pensament crític perquè qüestionin els continguts i imatges que veuen a les xarxes socials i no els donin com a vàlids”, explica. A més, aquests tallers també serveixen per fer un diagnòstic precoç dels TCA, evitant que es cronifiquin. “Com abans intervens, més fàcil és sortir-ne”, defensa. Les professionals del Santa Maria i del Sant Joan de Déu recalquen que és una malaltia greu i que les persones que la tenen no són conscients que la pateixen. “És vital comptar amb ajuda per poder recuperar-se, però és important transmetre que el TCA es cura i que mai és tard per actuar”, remarquen.

“No ha rebut mai tractament perquè ella no ha volgut, no accepta que està malalta i, com que és adulta, no puc fer res”, lamenta.

Des de Primària, fomentar l’empatia i el respecte a la diversitat i fer diagnòstic precoç Aïllament, exercici obsessiu, rebuig d’aliments, irritabilitat i més autoexigència

“Les famílies ens sentim desemparades i t’has de buscar la vida com pots, anant a una associació o un psicòleg privat, però pot ser que no tothom tingui aquests recursos, de manera que considero que hauria d’existir una figura especialitzada als CAP, a l’Atenció Primària, que és al primer lloc al qual sols acudir, que t’indiqui on anar i com actuar”, considera.

Segons l’Anna, les famílies han d’assumir que els seus fills tenen una malaltia i a més intentar comprendre-la, perquè no és gens fàcil. “La societat sol associar un TCA amb una adolescent que només té la pell i l’os, però és molt més, i què fem si no accepten que tenen aquesta malaltia?, he d’esperar que hi hagi un risc per a la seua vida per poder fer un ingrés involuntari?”, es pregunta aquesta mare.

En aquest sentit, afegeix que “com dones la responsabilitat a una persona que realment no està en les seues plenes facultats perquè la malaltia li té segrestat el cervell?”.

“Estàs davant d’una persona que no és la teua filla, no és ella la que et parla, és la malaltia. És molt dur veure una persona que estimes i que s’està autodestruint. Tu no saps què fer i ningú et dona eines per fer-ho. Què li dic? M’hi enfronto o no m’hi enfronto? Li dic que mengi? És molt difícil”, explica.

Una ajuda que sí que ha trobat en l’associació, on comparteix la seua experiència amb altres famílies que es troben en la mateixa situació. L’Anna té clar que rebre ajuda és fonamental per superar un TCA. “Hem de posar més recursos perquè cada vegada hi ha més casos i que aquests vagin de pressa, alhora del que avança la malaltia, i que les famílies se sentin avalades i acompanyades”, reclama.

“El TCA és un intent de solució a un conflicte emocional, a un problema d’identitat, d’autoestima, a situacions d’ansietat o estrès, fins i tot traumàtiques o de dol, que la persona no sap com afrontar.” Així ho asseguren la psicòloga clínica Anna Camarasa i la infermera Maria López, del Sant Joan de Déu de Lleida. En aquest centre s’atenen els casos de nens i adolescents. “Durant la Primària hi comença a haver aquest malestar i al principi de l’ESO és quan debuta aquesta solució a l’entendre que estant prima aconseguiré estar bé, acceptar-me, tenir seguretat, sensació de control, i els altres m’acceptaran”, expliquen. És un moment de canvis importants en la persona que, si existeixen factors previs de malestar emocional, poden derivar en un trastorn de conducta alimentària.

“Busquen la solució en aquestes conductes amb l’alimentació i hi queden atrapats”, afirma la psicòloga Gina Badia, coordinadora de la Unitat Funcional de TCA de l’Hospital Santa Maria de Lleida. “Cada vegada hi ha nenes més petites preocupades pel seu cos i això és molt greu”, alerta, i afegeix que “la insatisfacció es tradueix amb deixar de menjar, fer una activitat física compulsiva o addictiva o purgar el que s’ha menjat perquè busquen aquest ideal de bellesa que és inassolible perquè és irreal”, remarquen.

Quan es fa aquesta detecció? Els professionals coincideixen que poques vegades són els mateixos afectats els que demanen ajuda, precisament perquè aquest trastorn el veuen com la seua “protecció” i consideren que sortir-ne els farà estar pitjor. Per aquest motiu, és important la implicació de l’entorn, sent el col·legi, els amics i la família els primers que s’adonen que alguna cosa passa.

“Quan elles noten alguna cosa t’has de remuntar a un any abans i quan hi comença a haver símptomes, uns sis mesos”, segons les professionals del CSMIJ.

“Estar prima no és un objectiu en si mateix, encara que elles pensin que sí, sinó que ho veuen com una solució per estar millor, al considerar que estant primes seran acceptades i seran més felices”, asseguren.

Una vegada que arriben a les unitats, la clau és l’atenció multidisciplinària, amb psicòlegs, infermeres, psiquiatres i nutricionistes. A banda de l’atenció ambulatòria, cal ressaltar l’efectivitat de les teràpies de grup, on s’inclouen les famílies. També hi ha casos que requereixen una hospitalització parcial o total.

En el cas del Santa Maria, fa un any es va incorporar el nutricionista Cristian Hernández, que explica que és molt important “entendre l’alimentació com aquest vehicle que em cuida, des del gaudi i que forma part del que és viure”. “Tots els que venen consulten continguts d’aquest tipus, de dietes o d’exercici físic, amb cossos ideals”, assenyalen des del Sant Joan de Déu.

Per això, consideren necessari fer campanyes de prevenció i sensibilització per fomentar el respecte a la diversitat corporal, amb continguts educatius i positius a les xarxes socials que promoguin l’autoestima i la pròpia identitat. De fet, asseguren que des dels centres educatius ja es treballa en aquesta línia, sobretot per lluitar contra l’assetjament.

Entre els senyals d’alerta per poder detectar-ho, apunten a irritabilitat, ansietat, depressió, restricció d’aliments, saltar-se menjars i aïllament, també les mentides. “Es poden obsessionar a ser les millors en els estudis, perquè el TCA se centra en la perfecció física i també de rendiment”, assenyalen. Sobre els efectes que tenen aquests trastorns a nivell orgànic, són falta d’energia, cansament i debilitat entre els més immediats, i restrenyiment i dolors estomacals i articulars de forma més prolongada. “A nivell cerebral, s’accentuen l’ansietat, la por i la depressió”, afegeixen.

“Les xarxes socials no creen els TCA però són un factor de risc molt important. Com més hores de consum, més probabilitat perquè l’impacte és més gran.” Així s’expressa Anna Figuer, de l’equip de prevenció de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, que considera claus el control de continguts i fomentar el pensament crític des de petits per ser conscients de la distorsió de la realitat i lluitar contra la falsa idea que relaciona el físic amb la felicitat. Segons Figuer, “a les xarxes tot es magnifica. El culte al cos, a la bellesa, la cultura de la dieta. Una idea que avui està estesa en aquesta societat del consumisme que ens intenta inculcar que el cos és mal·leable”. En aquest sentit, també afegeix que “són els mateixos influencers, referents per als adolescents, els qui diuen aquests missatges que poden ser molt tòxics en una plataforma en la qual estan exposats les 24 hores del dia a un ideal estereotipat inassumible que els provoca insatisfacció”.

A més, recorda que no tan sols hi ha aquest tipus de continguts sinó també pàgines i perfils que fan directament apologia dels TCA, com l’anorèxia i la bulímia. “Des de Catalunya vam aconseguir el 2019 que s’aprovés un decret llei que persegueix aquest contingut però és molt difícil de controlar. Una vegada ho notifiques, al cap de pocs dies n’apareixen d’altres.” Llavors, com lluitar contra aquesta influència? Per a Figuer, una de les armes és el desenvolupament del pensament crític des de petits. “Que siguin capaços de veure que només mostren una part de la realitat i que les imatges estan retocades o fins i tot creades amb intel·ligència artificial.” Una altra eina és retardar l’accés a les xarxes socials. “Els adolescents estan en un moment en què el cos comença a canviar, la insatisfacció corporal és habitual i la maduració cerebral no s’ha portat a terme. Tota influència pot ser perillosa, de manera que recomanem que aquest accés sigui a partir dels 16 anys i que es faci de forma controlada i supervisada.”

També els professionals que atenen persones amb TCA dels hospitals Santa Maria i Sant Joan de Déu de Lleida comparteixen aquesta preocupació de la influència que exerceixen les xarxes socials sobre persones que poden tenir una predisposició a desenvolupar aquest tipus de patologies. En aquest sentit, denuncien l’existència de perfils que difonen missatges de nutrició sense la formació necessària.

«La malaltia té segrestat el cervell de la meua filla»

L’Anna és una mare lleidatana amb una filla de 30 anys que té un trastorn de conducta alimentària. Però, segons explica, no és conscient que té aquesta malaltia. “Li té segrestat el cervell, no és conscient de res, ella em diu que està bé i que és feliç, però no és veritat i aquesta situació és desesperant perquè vius una total i absoluta impotència”, assenyala. Aquesta mare ha trucat a totes les portes i només a l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia ha trobat ajuda.