National Geographic ha escollit el poble més bonic per viatjar aquest febrer i està al Pirineu de Lleida
Cardet té una de les esglésies romàniques patrimoni mundial de la Unesco menys conegudes malgrat tenir un absis espectacular
Vista de l’exterior de l’absis de Santa Maria de Cardet.
Al cor de la Vall de Boí, al Pirineu lleidatà, es troba un tresor amagat que ha captivat a la prestigiosa revista National Geographic. Entre els imponents cims de més de 3.000 metres d’altura, emergeix un poble diminut però encantador anomenat Cardet, que ha estat elegit com el poble més bonic per viatjar al febrer.
Amb tot just una vintena de cases, Cardet sobresurt com una talaia a la muntanya, defensant l’entrada a la vall des de temps immemorials. Es té notícia del seu antic castell ja entre els anys 1096 i 1157, del que avui només queden restes documentals. Per accedir a aquest racó de somni, cal desviar-se de la carretera L-500 i ascendir un quilòmetre muntanya a dalt.
Un absis romànic espectacular
Però el que realment distingeix Cardet és la seua església romànica de Santa Maria, que data dels segles XI i XII. Ubicada en un extrem del poble, sobre el fort pendent de la muntanya, compta amb un absis espectacular construït aprofitant el desnivell del terreny. Aquesta particularitat va permetre edificar una petita cripta a l’interior, l’única del conjunt d’esglésies declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO a la Vall de Boí.
A més, el campanar de Santa Maria de Cardet és únic en el seu estil, amb elements barrocs fruit d’una restauració al segle XVIII. A diferència de la resta d’esglésies de la vall, aquí la torre és d’espadanya, un detall que la fa encara més especial.
Carrerons empedrats i arquitectura de muntanya
Cardet conserva tot l’encant dels antics pobles del Pirineu català. Els seus carrerons empedrats serpentejants i l’arquitectura romànica típica de l’alta muntanya transporten el visitant a una altra època. Les cases de pedra amb teulades de pissarra es fonen harmoniosament amb l’entorn natural, creant una postal rural d’un altre temps.
En l’última restauració de l’església, es va optar per mantenir l’interior tal com era a començaments del segle XX, amb un ambient auster i sobri que convida a la contemplació. Aquesta cura per preservar l’essència del passat s’estén a tot el poble, que sembla detingut en el temps.
