Dia en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust: per què es commemora cada 27 de gener?
L’ONU va establir aquesta data el 2005 per retre homenatge als milions de jueus i altres víctimes assassinades pel règim nazi entre 1933 i 1945
Supervivents del camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz i els seus familiars dipositen espelmes davant l’emblemàtic "mur de la mort".
Cada 27 de gener es commemora el Día Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, una efemèride proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 2005. Aquesta data rememora un esdeveniment clau de la Segunda Guerra Mundial: l’alliberament, el 1945, del camp de concentració i extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau per tropes soviètiques. L’objectiu és retre homenatge als prop de 6 milions de jueus, a més de milers de persones perseguides per raons polítiques, religioses, ètniques i socials, que van ser assassinades pel règim nazi entre 1933 i 1945.
Auschwitz-Birkenau, ubicat a prop de la ciutat polonesa d’Oświęcim, es va crear inicialment el 1940 com una presó per a polonesos detinguts en batudes massives. Tanmateix, a partir de 1942, amb l’inici de les deportacions, es va convertir en el centre d’extermini de jueus europeus més gran. Segons dades del Memorial i Museu Auschwitz-Birkenau, dels aproximadament 1,3 milions de persones deportades al camp, al voltant d’1,1 milions van morir allà, sent prop d’un milió d’ells jueus. La gran majoria, uns 900.000, van ser assassinades a les cambres de gas tot just arribar.
El paper d’Auschwitz en el pla nazi d’extermini
Auschwitz va jugar un paper fonamental en l’anomenada "solució final", el pla de l’Alemanya nazi per assassinar els jueus europeus. A finals de 1943, trens atapeïts de jueus procedents de tots els països ocupats per Alemanya, des de Noruega fins l’illa grega de Rodes, arribaven regularment al camp. Allà, els presoners eren separats per ètnies. A més de jueus, entre les víctimes hi havia polonesos, gitanos, presoners de guerra soviètics, dissidents, testimonis de Jehovà, homosexuals i comunistes.
El complex d’Auschwitz estava compost per dos parts principals: el camp Auschwitz I, amb uns 15.000 presoners, i el camp de Birkenau, ubicat a uns 3 km, on es va perpetrar la majoria dels assassinats en massa. El 1944, Birkenau va arribar a allotjar més de 90.000 presoners en condicions infrahumanes.
L’alliberament d’Auschwitz i les marxes de la mort
En els dies previs a l’alliberament del camp per l’Exèrcit Roig el 27 de gener de 1945, els alemanys van forçar prop de 60.000 exhaustos presoners a marxar cap a l’oest per ser traslladats a altres camps de concentració. S’estima que entre 9.000 i 15.000 d’ells van morir en aquestes "marxes de la mort". Quan les tropes soviètiques van arribar finalment a Auschwitz, només van trobar amb vida uns 7.000 presoners.
Els testimonis dels supervivents de l’Holocaust
Margot Friedlander, una de les últimes supervivents de l’Holocaust als seus 103 anys, recalca que per a ella no ha passat el temps i que són els supervivents que "saben què va succeir i com va ser". Ella mateixa va ser presonera al camp de Theresienstadt, a la República Txeca, mentre que la seua mare i el seu germà van ser assassinats a Auschwitz. "Vaig perdre tota la meua família", relata.
Davant de l’auge dels discursos d’ultradreta a Europa, Friedlander adverteix: "Llavors també va començar així. Vagin amb compte. No ho facin. Respectin les persones, això és el més important". Per la seua part, Andrea Low, directora del Centre d’Estudis sobre l’Holocaust de Munic, emfatitza que les xifres de víctimes d’Auschwitz reflecteixen un "crim monstruós" i que els testimonis ajuden les noves generacions a "donar-li dimensió" a l’ocorregut. "Eren persones com tu i jo que va ser arrancada de les seues vides", afegeix.
Què va ser la Conferència de Wannsee?
La Conferència de Wannsee va ser una reunió d’alts càrrecs nazis feta el 20 de gener de 1942 en una vil·la al costat del llac Wannsee, a Berlín. En ella es va discutir i es va posar en marxa la coordinació del pla per a la "solució final del problema jueu", és a dir, l’extermini sistemàtic dels jueus d’Europa.
Deborah Hartmann, directora del centre de memòria històrica ubicat a la casa on va tenir lloc la conferència, advoca per evitar termes com "inimaginable" o "incomprensible" en parlar de l’Holocaust, ja que podrien donar a entendre erròniament que es va tractar d’una cosa sobrenatural o impossible de prevenir. Al seu lloc, subratlla la importància d’analitzar i comprendre els mecanismes que van fer possible aquesta tragèdia, per a així poder prevenir que una cosa similar torni a passar en el futur.
