Javier Mariscal: «Aquesta gent de l’animació som una mica estranys»

Acaba de fer 75 anys i ha canviat el frenesí de la seua estimada Barcelona, on es va traslladar als 20 anys des de la seua València natal, per la tranquil·litat de l’Empordà. Javier Mariscal va visitar ahir Lleida per rebre el premi d’Animac a una trajectòria artística multidisciplinària de més de mig segle. “No és gaire usual organitzar festivals de dibuixos animats, i tan especials com aquest”, va agrair el reconeixement.

Dissenyador, dibuixant, cineasta, artista... com li agrada més que l’anomenin?

Dibuixant potser és la definició més fàcil. Vaig començar dibuixant i sempre ho he fet. I qualsevol tipus de projecte arquitectònic, d’interiorisme, de disseny... sempre parteix de dibuixos.

Un mestre del dibuix, llavors?

No, jo soc una persona que va nàixer amb moltes carències i que, de sobte, es va trobar que sabia dibuixar, que tenia una gran virtut de comunicació a través del dibuix i, en canvi, de no-comunicació a través de la lectura i l’escriptura.

Però que sap fer de tot amb un llapis o un pinzell.

I em paguen per divertir-me fent-ho! I això que mai no acabo satisfet amb el que dibuixo. He après a treballar en equip perquè sempre m’he anat adonant que no soc especialista en res. Per exemple, les animacions les faig a cop, estiro el llenguatge, el destrosso... em diuen que és una cosa molt artística. Soc bo perquè m’ho diuen, però jo no ho penso.

El cine d’animació pot arribar a ser obsessiu, només en l’estudi creant milers i milers de dibuixos.

Ja ho crec. Quan fa un parell d’anys vaig acabar Van disparar al pianista em vaig prometre que mai més no tornaria a fer una cosa així. Tantes i tantes hores de treball, d’il·lusió i energia. Va ser una autoexplotació laboral! El món de l’animació és com un pou on vas llançant aigua i més aigua i, quan creus que ja és ple, mires i veus que encara vas per la meitat. I si ho fas tu sol...

De fet, també ha canviat radicalment de vida.

Sí, ara visc a la muntanya. Em dedico a cuidar l’hort o tallo llenya al bosc. Faig de pagès, que m’agrada molt. L’urbs sempre m’ha agradat molt, sobretot si és Barcelona. Però des de petit sempre he tingut una relació amb les plantes i la naturalesa. Ara volia viure tranquil amb la meua dona, deixar l’estudi de Barcelona al mínim i poder fer el que vulgui: pintar, dibuixar o elaborar compostatge a l’hort amb matèria orgànica. Nosaltres també acabarem sent un bon compostatge per a la terra quan ens morim. Tots serem compostatge.

Però continua tenint un projecte singular entre mans.

Sí, estic treballant des de fa temps en una novel·la gràfica. Dibuixo les il·lustracions, escric el guió, tot ho faig sol. Abans em passava molts anys treballant amb vuitanta o cent persones en cinc o deu projectes diferents. En aquest còmic vull parlar de l’evolució de la humanitat: d’on venim, qui som, on anem... No tinc data de publicació, de fet tampoc no sé si quan l’acabi hi haurà un editor que li interessi, potser pensen que és un rotllo. La veritat és que hi ha hagut llibres boníssims que s’han passat dos o tres anys buscant un editor, i després han estat un gran èxit. Bé, no sé si això passarà. Ja m’agradaria acabar milionari i venir l’any que ve a Animac conduint un gran Mercedes blanc!

Aquí a Animac s’ha trobat escoles d’art, disseny i animació. De jovenet, vostè va començar en una a Barcelona però ho va deixar de seguida.

Del meu record de les escoles... em surten grans! Però bé, això és un problema meu. Jo recomano que cadascú faci el que cregui més convenient. De fet, està bé anar a escoles, perquè si et quedes a casa no fas res. I allà pots trobar-te monstres rars com tu. Aquesta gent que es dedica a l’animació som una miqueta rars!

Li cansa que el recordin sempre com el creador del Cobi?

No, no, però la memòria d’aquells anys ja em costa, vaig nàixer espatllat. Del que més me’n recordo és de la quantitat d’entrevistes que vaig haver de fer... fins i tot de televisions de l’Índia o el Japó. Però està bé que et vulguin així. Aquella època era un moment de canviar, d’arreglar. Barcelona era com aquella senyora carrinclona que anava sempre per casa amb una bata i sabatilles i, a partir de llavors, tothom li va dir guapa. I Cobi va ajudar a explicar tot aquest canvi, com un relacions públiques dels Jocs.

Animac el premia per tota la seua trajectòria.

A un sempre li agrada que li facin petons i rebre afecte. La veritat és que és difícil que la gent et digui que no fas res bé. Em paren al Pryca, em feliciten i se’n van... la gent és molt educada. Però sempre ha pensat que en els meus dibuixos tot és horrible, soc massa a prop d’ells i adverteixo els errors. Bé, has de pensar que tampoc no soc Julio Iglesias de jove, vestit de blanc. Jo soc baixet i no sé cantar. Però em paguen per divertir-me dibuixant.