María Luisa Lanza Camus, primera taxista amb llicència pròpia a Lleida: «Es pot fer el que un vulgui, sense importar el gènere»

Com va acabar sent la primera taxista de Lleida amb llicència pròpia?

Vaig començar a treballar amb 13 anys en una pastisseria després que un dia vaig anar al col·legi i els vaig dir que ja havia après prou. A partir de llavors vaig tenir diverses feines. Amb 42 anys, ja era mare de sis fills i feia anys que netejava en cases i botigues. Això era molt dur, amb les mans morades... I un dia el destí va fer que se’m presentés l’oportunitat gràcies a una amiga. Em vaig treure el carnet de camió. Ho vaig aconseguir a la primera! Quan vaig arribar al gremi de taxistes, ja hi havia set dones, però conduïen amb la llicència del marit.

Quin any era?

Era el 1982, tenia 42 anys. El gremi era respectuós amb mi, et tractaven com una nena tonta, però era l’època. No m’afectaven els comentaris. A algun vaig haver de plantar-li cara. I hi havia clients que no volien pujar amb mi al cotxe. Però també en tenia altres que només volien que els portés jo, com un despatx d’advocats de rambla Ferran. Que em diguessin “nena” no em molestava, era habitual llavors. Encara que no només era cosa d’homes, sinó que també hi havia molts prejudicis per part de dones.

Quant de temps al taxi?

Després de set anys, tenia molts nervis i havia passat per algun ensurt. Un dia, un client em va portar per un camí pel qual no passava ningú. Vaig aprofitar que va baixar del cotxe per anar-me’n i no vaig parar fins a arribar a una gasolinera amb un atac d’ansietat. I mentre pensava si canviava, ja havia sortit comprador per a la llicència.

I què va fer llavors?

Doncs havia de posar-me a buscar feina! Vaig veure un anunci que buscaven gent a Correus i m’hi vaig presentar, però mentre no em trucaven me’n vaig anar a treballar a una cambra de fruita, de cambrera a la plaça Sant Joan o a una bugaderia. En el que sortia.

Crec que també va intentar ser conductora d’autobús.

Conductors d’autobús de la ciutat em tenien simpatia i m’ho van proposar. M’hi vaig presentar però no em van agafar i ho vaig provar en altres empreses. Totes em deien que no estaven preparats per tenir conductores, que no tenien ni lavabos per a dones. Si m’hagués pogut comprar jo un autobús, hauria estat la número u! Al final vaig entrar a Correus i allà vaig estar 22 anys fins que em vaig jubilar.

Li van dir obertament que no la contractaven per ser dona?

En una empresa hi vaig anar i els vaig dir que no em contractaven per això, perquè malgrat que em presentava i no m’agafaven continuaven publicant un anunci amb una vacant. Era principis del 89.

És molt injust...

Jo, als meus companys, sempre els deia que “si has d’aixecar una rentadora o una nevera hauràs de demanar ajuda, doncs una dona el mateix”. Nosaltres ho podem fer tot, si ets capaç i vols, i sense posar etiquetes ni importar el gènere.

I els seus fills, què li deien?

Ells no opinaven, amb el temps ho han valorat. Em vaig perdre moltes coses, però també en feia moltes altres. Treia temps per a tot, tot i que amb presses. Però havien de menjar i estudiar i estic orgullosa que tots m’hagin sortit tan bons i treballadors.

Anaven amb vostè al taxi?

Els diumenges venia la meua filla, fins i tot de vegades mentre portava algun client. També em van fer d’intèrpret amb passatgers que parlaven en francès o anglès. Jo mai no deia que no, improvisava el que fos.

Creu que encara hi ha discriminació pel fet de ser dona?

Sí, encara n’hi ha, malgrat que tot ha canviat molt. La joventut encara n’ha de fer moltes, de coses. Jo a les meues netes els dic que han de saber el que valen i que ningú no les ha de menysprear. Que mai no diguin que no poden si no ho han intentat abans. I que els altres diguin i pensin el que vulguin. Jo també pensava que no podia, ningú no m’havia ensenyat a fer res, només a brodar i cosir.

Amb gairebé 80 anys no para...

No sé estar parada. Soc voluntària en associacions, estic al cor i en un club de lectura.