Castellserà: la Zona Zero del primer cas de covid a Lleida, fa cinc anys

El primer cas de coronavirus a Lleida es va registrar a Castellserà, localitat que es va convertir en l'epicentre de la pandèmia a Ponent. Els seus veïns encara recorden el "pànic" i la "incertesa" que van viure en aquells moments. L'ajuntament va actuar amb celeritat i es va anticipar al confinament general, tancant el casal de jubilats i la biblioteca el 10 de març del 2020 al matí, mesures que van evidenciar la gravetat de la situació que s'aproximava.

Cinc anys després d'aquells fets, la població de Castellserà reflexiona sobre les conseqüències. La localitat va perdre un 1% dels seus habitants, 12 veïns en total, la majoria dels quals van morir en geriàtrics. L'alcalde, Marcel Pujol, destaca que "el més dur va ser no poder acomiadar-nos de les persones que van morir". "Em trucaven de la funerària perquè els obrís el cementiri, van ser moments molt complicats", explica. Paradoxalment, Pujol considera que "el fet de ser els primers a tenir algun cas crec que va ser positiu perquè els veïns es van conscienciar i durant els primers sis mesos al poble hi va haver molt pocs casos més". També remarca que una de les coses positives que va deixar la pandèmia va ser la "solidaritat", i subratlla que "tot el poble es va bolcar per ajudar des del primer moment".

Testimonis dels veïns

SEGRE es va reunir aquesta setmana amb l'alcalde i diversos veïns: Miquel Badia, Anna Maria Guiu, Maria Teresa Guiu, Jordi Escorsa, Maria Àngels Pons i Pau Folguera. Tots coincideixen que "als pobles la covid es va viure diferent, teníem més llibertat i més marge de maniobra", tot i que "la sensació de por i de desconcert, especialment al principi, va ser terrible". Escorsa, que treballava de metge a Lleida, afirma que "va suposar un canvi absolut a nivell social que perdura". Diu que "els joves i les persones de mitjana edat han canviat d'hàbits; l'accés a les noves tecnologies ha fomentat que es quedin a casa, i quan es fa alguna activitat presencial falten persones d'entre 30 i 50 anys". Segons Escorsa, en els primers mesos hi va haver "pànic i caos" derivats del "desconeixement i la desinformació", mentre que Badia ho qualifica de "desordre".

Les germanes Guiu parlen de "por" i Pons diu que va ser "aclaparador i estressant", perquè quan van anunciar el confinament inicial de quinze dies se'n va anar a Roses a casa de la seva filla, que treballava, per cuidar-se del nét, que ara té 10 anys. "Em vaig emportar roba per a 2 setmanes i vaig passar dos mesos. La meva filla em va comprar roba per internet, ja que estava tot tancat, i el meu marit es va quedar a Castellserà sol", relata.

L'impacte a les residències

La residència municipal d'Àger va ser la primera de la província on es van detectar casos de covid. Quatre dels 33 residents van morir a causa del virus i es van contagiar gairebé tots els usuaris i treballadores. "Érem més de 20 i només vam quedar unes cinc empleades, la residència és molt petita i no la vam poder sectoritzar bé", recorden Marta Caba (exdirectora i fisioterapeuta) i Montse Domingo (directora i infermera). Per suplir el personal, l'ajuntament va demanar voluntaris i va aconseguir una desena. "Restauradors del poble van portar menjar cada dia en quedar-nos sense cuiners", posen com a exemple. "Vam haver d'aïllar cada ancià a la seva habitació durant un mes i mig, al·lucinaven amb la situació i vam patir dues crisis d'ansietat", lamenten.

Tot i això, "vam fer totes les videotrucades que vam poder amb una tauleta", expliquen. En ser la primera residència de la província amb un brot de covid, destaquen que "no teníem informació i les directrius no estaven clares, canviaven cada setmana". L'alcaldessa d'Àger, Mireia Burgués, recorda amb orgull que "els voluntaris van reaccionar molt bé", però lamenta que "ens vam sentir molt sols a nivell institucional, ni el metge del CAP ni gairebé ningú volia entrar a la residència, a l'hospital retornaven els usuaris argumentant que necessitaven esponjar i a les bugaderies no acceptaven la roba per por, els primers mesos van ser molt durs". Així mateix, Burgués assegura que "després de cinc anys no s'ha invertit, a la residència continua faltant espai".

El paper crucial de les infermeres

El coronavirus va demostrar, una vegada més, que les infermeres són el col·lectiu sobre el qual pivota el sistema sanitari en bona mesura. "Sempre hem tingut el reconeixement de la població i durant la pandèmia vam ser molt valorades", afirma la infermera coordinadora de l'UCI d'Arnau i secretària del Col·legi d'Infermeres de Lleida (COILL), Anna Teixiné. No obstant això, valora que "ara, quan les coses van millor, costa més visibilitzar la importància de la nostra cura". Recorda que a l'UCI atenien els pacients més greus que, en molts casos, havien de ser intubats. "Tot això en un escenari en què el món sencer buscava recursos materials i personals en una mena de subhasta", afegeix.

No obstant això, explica que el COILL va tenir organitzada en només tres dies una xarxa de subministrament dels equips de protecció més bàsics, com mascaretes, pantalles facials, guants, calçat o gels de protecció. I en un mes disposaven de línies de producció de bates homologades per substituir les fabricades amb bosses de plàstic dels primers dies. "Tot això gràcies a la col·laboració d'empreses i de grups de voluntaris que cosien o fabricaven els EPI a demanda del col·legi, que auditava les necessitats de més de cinquanta geriàtrics de Lleida, així com de recursos propis i campanyes de recaptació, com la del Col·legi de Metges", subratlla. Cinc anys després, assegura que "estem millor organitzats i s'han creat protocols que contemplen la situació pandèmica com una realitat latent".

La resposta de la sanitat privada

La sanitat privada, per la seva banda, no va ser aliena a l'impacte de la pandèmia. A la clínica Perpetu Socors, per exemple, "vam haver d'ajornar tota l'activitat quirúrgica no urgent menys l'oncològica i la programació de consultes, una cosa que semblava impensable uns dies abans". Ho explica la infermera supervisora dels quiròfans del centre, Meritxell Mas, que recorda que "el departament de Salut ens va derivar sobretot pacients pal·liatius i vam haver de desdoblar les habitacions d'una planta". La clínica acostuma a tenir 45 llits, però durant els primers mesos de la pandèmia va arribar a acollir més de 60 pacients.

Mas recorda que "ens instruíem mútuament, va ser un punt d'inflexió en les relacions entre diferents categories i hi va haver molta humanitat, la qual cosa va contrarestar el sentiment de ràbia i frustració en el de poder dedicar tot el temps que volíem als pacients per l'alta pressió assistencial. Faltaven recursos, però l'empresa es va bolcar i mai ens va faltar un EPI". Així mateix, celebra que "vam rebre moltes mostres de suport, visites i obsequis per part de la població".