Xavier Bertran: «'Lo Cartanyà' no va ridiculitzar l'accent lleidatà»

Nascut a Terrassa, però de família lleidatana. Quina és la seua vinculació amb Lleida?

El meu pare va nàixer a Sant Salvador de Toló, un poblet de Tremp, i la meua mare a Balaguer. Tota la meua família és lleidatana, jo vaig nàixer a Terrassa perquè els meus pares es van instal·lar allà per feina.

Quan va decidir que volia dedicar-se al món de la interpretació?

Ja de petit m’encantava actuar i escriure obres de teatre. Però m’ho vaig plantejar com una professió cap als disset anys.

La facultat de fer riure és innata?

En el meu cas, sí. Malgrat ser profundament tímid, aviat em vaig adonar d’aquest fet.

El 2005, va arribar Lo Cartanyà, el personatge més popular que ha interpretat. Com el va crear?

El personatge va nàixer al programa Set de notícies, dirigit per Toni Soler. Em van proposar entrar a formar part de l’equip com a guionista i també com a actor. Els vaig proposar interpretar un home del temps lleidatà anomenat Vicenç Cartanyà. La proposta va agradar molt i va tirar endavant. Al ser guionista vaig poder crear el personatge des del paper.

En qui està inspirat?

No està inspirat en ningú en concret. El punt de partida era el meu dialecte familiar i un caràcter explosiu. El personatge va funcionar molt bé i, amb el temps, vaig pensar que seria fantàstic poder dedicar-li una sèrie.

Tenia mal geni, era autoritari, orgullós i presumptuós, però tot i així queia bé. Quins creu que són els motius?

El seu mal caràcter anava acompanyat d’una gran innocència; no deixava de ser un nen gran que volia que el món girés al seu gust. Com a espectador, ja sabies que totes les seues empreses estaven destinades al fracàs; aquest és un element de connexió que l’uneix amb l’arquetip del pallasso.

Una de les principals característiques de la sèrie era que el seu personatge parlava amb accent lleidatà. Hi va haver a qui no li va agradar perquè deixava els lleidatans malament, els ridiculitzava.

Fer humor utilitzant un determinat accent no és ridiculitzar-lo. A mi m’agrada utilitzar els diferents dialectes que té el català. La llengua és una de les eines de les quals disposes a l’hora de crear personatges, i és ric i saludable utilitzar-les sense cap tipus de complex.

Quins són els personatges dels quals guarda millor record?

Guardo bon record de tots. Germà Jové, per exemple, em va permetre experimentar l’evolució d’un personatge en directe, ja que Les 1.000 i una era en rigorós directe; amb Biel Binimelis –un cantant mallorquí que va nàixer al programa Efectes secundaris–, vaig poder utilitzar el dialecte mallorquí i fer cançons i interpretar-les, i amb el personatge de Cartanyà vaig fer una sèrie.

El 2014 publica Pluja daurada, un llibre de reflexions espirituals. El títol té tela...

És un assaig. El títol té dos sentits: el més escatològic, que tots coneixem, i el més poètic, que faria referència a un bany que t’eleva l’esperit. El sentit de l’humor és el que a mi em serveix per elevar-lo.

Els seus pròxims projectes?

El més immediat és el treball com a guionista. D’altra banda, també tinc projectes de televisió que estic movent i que, tant de bo, puguin veure la llum ben aviat.