La nova televisió: de l'experiència familiar a la tria individual

De veure la televisió en família, al sofà, per després parlar-ne a la màquina del cafè de la feina o al pati de l’escola a fer-ho sol, a la tauleta o al mòbil per comentar-ho en temps real en xarxes socials. En pocs anys, la televisió ha viscut canvis molt rellevants, unes transformacions propiciades, en gran mesura, per l’aparició de plataformes com Amazon Video o Netflix, que enguany compleix una dècada.

Internet ha impactat en la manera de veure la televisió, el model de negoci, l’audiència i el tipus d’experiència que se n’obté. Tant la televisió tradicional com la nova televisió a la xarxa tenen al davant importants reptes per a refermar la seva posició.

«La televisió no ha mort. De fet, gaudeix d’una relativa bona salut. Però sí que s’ha transformat», explica l’experta en màrqueting i xarxes socials i professora dels estudis de Comunicació de la UOC Elena Neira. Ho diu en el seu llibre ‘La otra pantalla’ (Editorial UOC).

La televisió d’abans, apunta Neira, era «unidimensional», és a dir, es veia en un únic aparell i proporcionava a tothom la mateixa experiència; ara, la nova televisió és «multidimensional: multidispositiu, multidistribució, multilineal i multiexperiència». Per a Neira, qui ha sortit guanyant amb aquests canvis és, sens dubte, l’usuari, que ara pot triar què vol veure, quan ho vol veure i com; és la nova audiència en diferit. «L’espectador ja no està limitat a haver de veure un programa en un moment determinat. Ara hi ha moltíssima més llibertat», explica Neira.

Buscant un nou model de negoci

Si l’audiència hi guanya, l’altra cara de la moneda és el model de negoci, que es ressent forçat en aquest procés de remodelació de la televisió. «L’audiència en diferit multidispositiu canibalitza l’audiència del lineal. El programa perd audiència i encara no sabem com agregar-la», lamenta Neira. Amb la baixada d’espectadors que miren els programes en directe a la televisió, es posen en dubte els ingressos publicitaris i, per tant, la principal font de finançament de les cadenes. El repte ara és com es poden mesurar els espectadors que veuen el contingut per mitjà dels mòbils, les tauletes o la televisió connectada, cosa que implica dificultats tècniques, però també de criteri, com ara establir fins quants dies després de l’estrena es considera que s’ha de computar l’audiència.

«És molt difícil aglutinar aquestes dues audiències perquè són molt distintes. L’audiència tradicional és quantitativa i l’audiència en diferit multidispositiu és una audiència qualitativa», assenyala aquesta experta en noves pantalles. Per a Neira, mentre que l’audiència tradicional «es basa en l’acumulació d’ulls davant la pantalla», a internet això canvia, es busquen indicadors més qualitatius com ara la intensitat del consum —quants capítols d’una sèrie es veuen d’una tirada—, els minuts consumits o en quin punt la gent abandona. Per a Neira, en entorns digitals cal considerar «la voluntat de veure el contingut» per part de l’espectador que el tria i altres factors com ara «la relació més íntima» que les persones tenen amb els seus dispositius mòbils, més propers que la televisió.