Fugint de la calor

Fa mandra sortir de casa. El sol de l’estiu cau a plom. Però no a tot arreu fa calor. Avui proposem passar un matí de cap de setmana de manera diferent. Molt diferent. Ens endinsarem a les entranyes del Pla de l’Aigua de Lleida. Literalment. La plaça del Dipòsit o del Pla de l’Aigua ha estat, històricament, l’epicentre de la Lleida gitana i carrinclona que es movia a ritme de garrotins. A sota d’aquella ciutat vital, un mar mort: ni més ni menys que nou milions de litres d’aigua procedents del canal de Pinyana, els necessaris per a l’ús de boca de la Lleida del XVIII, d’aquí el nom de la plaça. El 1996 es va decidir buidar aquest dipòsit, que ja no s’utilitzava, i va ser així com va emergir una insòlita catedral submergida, manllevant el títol de Debussy.

El cert és que a banda del seu indubtable interès històric, el vell dipòsit és una magnífica construcció de mil metres quadrats que sostenen vint-i-cinc pilars de pedra de 10,5 metres d’alçada. Impressionant. Va ser la gran obra del marquès de Blondel, l’home que va portar el racionalisme de la Il·lustració fins a la capital del Segrià en temps de Carles IV. Un projecte complex que posaria punt final als problemes de salubritat medieval. Som al 1784. Felip V ja feia molts anys que havia tancat l’Estudi General, la universitat més antiga de la Corona d’Aragó, així que a l’antic barri universitari d’espai en sobrava per dur a terme aquest gran magatzem d’aigua ocult durant més de tres-cents anys. Era una obra faraònica que es complementaria amb la creació d’una xarxa de fonts públiques que distribuïen l’aigua a tots els racons de la ciutat.

En tornar a la superfície, no haurem de caminar massa per trobar bones terrasses on fer el vermut. La del Blasi, a Sant Martí, entre el Mercat del Pla i la Seu Vella, és una aposta segura. Més nova és La Gramàtica del Vermut, amb una decoració molt acurada i un nom que ens transporta al vell barri universitari.