Bonic i ben posat

A finals de juliol es donava a conèixer l’escrutini electrònic del concurs Lo meu poble, en què els lectors de SEGRE van escollir Vilamòs com la localitat més bonica de les terres de Lleida. Amb independència de la credibilitat que ens ofereixi el sufragi digital, i que cadascú pugui estar més o menys d’acord amb el resultat, val la pena visitar l’esmentada població aranesa per jutjar de primera mà –corroborant o contradient– l’opinió emesa per una majoria de participants en la singular votació.

Sigui o no sigui Vilamòs el poble més bell de les nostres comarques, ningú no pot discutir la idoneïtat de la seva situació, en una posició eminent a 1.255 metres d’altitud i al vessant solà de la vall de la Garona, encarat a la frondosa ribera del Jòeu i l’espectacular massís de la Maladeta. S’hi puja per una carretera sinuosa de 5 km. que surt de la rotonda de Pont d’Arròs, el primer i l’últim dels quals en força bon estat, els altres no tant, compensats per magnífiques vistes panoràmiques, que inciten a aturar-se al “guardador” habilitat en un marge poc abans d’arribar a dalt al nucli. Just a l’entrada, es recomana deixar el cotxe en un aparcament sota una gran penya i continuar a peu pel carrer Major, on s’aixeca un altre mirador en forma de terrassa, amb bancs per seure i testos de flors. Tot seguit, la plaça Major presidida per la façana una mica sorprenent i ribetada de verd de la Casa dera Vila, d’aire més aviat suís o tirolès, que contrasta amb l’obscura sobrietat pètria de l’església de la vora. Santa Maria de Vilamòs és un temple romànic del XII amb afegitons posteriors, com la capçalera, la portada neoclàssica o l’esvelt campanaret de cinc pisos de finestres, on la pedra agafa tons rovellats, més semblant als de la vall de Boí que no als de l’Aran. Convé fixar-se en el crismó i en unes curioses esteles funeràries integrades als murs. Altres elements patrimonials dignes d’atenció són el pintoresc conjunt d’abeuradors i safareig públic, cobert per un atri de velles bigues sostingudes per pilars escairats de fusta o pedra i teulat de pissarra, així com el casalot de Çò de Joanchiquet, convertit en ecomuseu.

ECOMUSEU ÇÒ DE JOANCHIQUET Carrer Major, 14, Vilamòs, 973641815

L’ecomuseu de Çò de Joanchiquet permet de conèixer per fora i per dins, a més de les formes de vida que s’hi desenvolupaven, una casa rica tradicional aranesa del segle XVI, habitada durant deu generacions, fins cap a 1960, per la mateixa família Aunós. En 1990 seria adquirida per l’ajuntament, restaurada en 1995 i habilitada l’any següent com a equipament cultural. El conjunt arquitectònic engloba l’habitatge i diverses edificacions annexes a l’entorn d’un pati interior, com les quadres, el corral, el colomar o l’hort. Les estances es conserven tal com eren, amb mobles i estris domèstics originals o de l’època: la cuina amb el pastador, la sala, el rebost, les habitacions de l’hereu i dels altres parents, dels mossos i del capellà, la comuna, les golfes o fumeral... Visites de dimarts a dissabte d’11 a 14 i de 16 a 18, diumenges i festius d’11 a 14.