La petita Toscana catalana

Hi ha paisatges que no són aptes per a tots els públics. Territoris que són com aquell menjar que té un sabor subtil estranyament bo, aquella cançó que la primera vegada que l’escoltes té alguna cosa que et fa tornar-la a posar sense saber per què. Rocallaura és un petit poble de pedra situat a tocar de la serra del Tallat, la frontera natural entre l’Urgell i la Conca de Barberà.

Valls poc profundes, comalades suaus i vistes de secà tradicional. A primera hora de la tarda ja arriba la marinada, influència mediterrània. Pels voltants del poble hi ha una xarxa de pistes i camins que es perden entre vinyes, camps d’ametlles, cereals i oliveres. Algunes d’aquestes, senyalitzades, ens acosten a punts que van ser estratègics durant la Guerra Civil: trinxeres i nius de metralladores del bàndol republicà. Entre boscos de pins i alzines, aquesta zona de l’Urgell sobreviu a banda de la indústria pesada, dels grans eixos de comunicació, del turisme de masses i de la bombolla immobiliària.

Rocallaura forma part d’una xarxa de petits pobles que s’escampen entre la Serra del Tallat i la Vall del Corb, un país que els més desvergonyits s’atreveixen a dir que és la Toscana catalana. La calma fa que, si som atents, no sigui estrany trobar-nos conills o guineus, falcons i, si tenim sort, fins i tot algun cabirol. És una comarca molt seca i els pobles es van anar creant a partir de l’Edat Mitjana als llocs on brollava aigua de manera natural. Un dels punts més neuràlgics és Rocallaura, on hi ha un balneari que aprofita les aigües excepcionals de la zona.

Al capdamunt de la serra del Tallat hi han un petit santuari original del segle XV que ja està documentat com a torre de defensa el 1089. Des del cap de la serra tenim unes vistes privilegiades sobre la Conca de Barberà, que s’estén als nostres peus. Si mirem al nord, els dies clars d’hivern es veu tota la plana de Lleida i la majestuositat dels Pirineus.