Vall de barrancs

Castellars depara l’agradable sorpresa d’un bon restaurant, L’Abadia, amb quatre habitacions de turisme rural, enmig d’un paratge tranquil, que sembla lluny de tot però no ho és tant, perquè la N-260 és a només 5 quilòmetres. Ocupa l’antiga rectoria annexa a l’església. Des de fa ja 17 anys ofereix una cuina excel·lent en racions abundants i a preus moderats. Qualitat i quantitat assequibles. Com que el local és petit, val la pena reservar. Menú que inclou com a entrants girella arrebossada, embotits del país, confitat i paté casolans, formatge del tupí, croquetes i canapès. Primers plats com caragols, arròs amb conill, carpaccio de peus de porc o raviolis de ceps. De segon, carns a la brasa, cua de bou, confit d’ànec o espatlla de corder. Compensa el viatge.

La vall de Malpàs presenta una orografia convulsa que combina aspresa amb amable verdor, fruit de l’acció erosiva dels torrents de cabal irregular que han anat excavant unes barrancades que adopten el nom de la població més pròxima: Viu, Montiberri, Peranera, Erta, Erillcastell... La majoria conflueixen en el barranc de Malpàs, que desaigua al riuet del Convent. Seguint el curs sinuós d’aquest corrent en un trajecte de 6 quilòmetres des del Pont de Suert, s’arriba al trencall d’accés a aquella raconada injustament negligida pel turisme, de relleu crebantat i una bellesa adusta, esquitxada de petits nuclis deshabitats o gairebé, excepte el poble de Malpàs, que compta quasi amb mig centenar de veïns. També s’hi pot anar des de la Pobla en mitja hora, tramuntant els ports de Perves i Viu de Llevata. El nucli una mica esbalandrat de Malpàs, a 4 quilòmetres de la general, es disposa sobre un altiplà a mil metres d’altitud, entorn d’una església de carreus rogencs i campanar lateral no gaire elevat però airós, amb dos pisos de finestres, les de dalt farcides de campanes. La porta del temple és protegida per un dosser de fusta cobert per un teulat a dues aigües, que confereix a la façana un aspecte pintoresc. Llàstima de la placa clara amb una marededéu sobreposada a la vora, que hi desentona. Un costat és ocupat pel cementiri, l’altre hi té adossat un llarg pedrís que gira per la part de darrere, des del carrer de la Salinera a la plaça del Prat, on descobrim una grossa font de pedra i unes piques a cobert, per abeurar-hi els animals de bast, quan encara n’hi havia. Caminant unes poques passes en qualsevol direcció, de seguida s’arriba als afores i es pot contemplar un paisatge dolç de praderies i claps de bosc, amb un teló de fons d’altes muntanyes, les més pròximes de les quals són les que clouen la vall pel nord, presidides pel cim pelat del Corronco. Una pista asfaltada puja a Castellars i Peranera, passant prop de les antigues mines de carbó, i una altra de terra continua encara uns 10 quilòmetres cap als llogarets mig abandonats d’Erta i Sas: la fi del món.