L'art de mirar cases

El nou volum de la col·lecció Gramalla, de Pagès Editors, titulat L’arquitectura d’ahir a Lleida , i subtitulat Del modernisme a la guerra civil de 1936-1939 , amb textos de Frederic Vilà i fotos de Xavier Goñi, va encapçalat per una cita del ceramista britànic Edmund de Waal, autor de l’assaig deliciós La llebre amb ulls d’ambre , en què ve a dir que mirar cases és un art. Un art que comporta una manera de veure com cada edifici s’assenta en un paisatge concret, urbà o bé rural.

Les cases i les edificacions que Vilà comenta en uns breus textos descriptius i alhora explicatius, i que Goñi captura amb la seva càmera sempre atenta als detalls, s’estenen pel centre de la capital del Segrià, amb alguns supòsits excepcionals situats als afores o al poble annex de Raimat (cellers de la família Raventós i església del Sagrat Cor, dos projectes signats per Joan Rubió cap allà a 1920), de manera que val la pena prendre el llibre il·lustrat en qüestió com a guia pràctica per anar recorrent, a peu mateix, els successius punts indicats en els diferents plànols de situació que s’intercalen entremig de les pàgines.

Un passeig didàctic i agradable que es pot fer tenint en compte criteris de proximitat geogràfica –nucli antic, eixample, Banqueta, rambla de l’estació– o bé estils constructius, estructurat en aquest segon cas en diverses rutes temàtiques: modernista, noucentista, art-déco...

Aquests possibles itineraris, inspirats per la lectura prèvia del llibre, permetran a qui tingui prou inquietud cultural per resseguir-los, de descobrir les realitzacions d’alguns arquitectes que han contribuït de forma decisiva a configurar la ciutat tal com la coneixem avui: Morera, Florensa, Bergós, Argilés, Lamarca, Lamolla, Fontseré, Giral, Campmany, Porqueras, l’esmentat Rubió, etcètera.

Vistes amb uns ulls més receptius i informats, les obres dissenyades per tots aquests artistes del tiralínies, per dir-ho d’alguna manera, sens dubte anacrònica, fan l’efecte d’un gran aparador, en què la presència d’edificis públics o privats que han assolit la categoria de monuments s’alterna amb la d’elements més modestos i discrets, que acostumen a passar desapercebuts, a no ser que alguna mirada experta com la de Vilà i Goñi ens cridi l’atenció respecte del seu valor patrimonial i el seu interès històric o estètic.

Juntament amb les imatges actuals captades per Xavier Goñi i les condensades explicacions de Frederic Vilà, impregnades unes i altres de saviesa i sensibilitat, el llibre inclou diverses referències, amb les instantànies d’arxiu en blanc i negre corresponents, a alguns bastiments importants en el seu dia en l’entramat urbà de Lleida, malauradament desapareguts, com el Museu Morera que semblava un temple grec, l’asil Borràs, el Liceu Escolar, el mercat de Sant Lluís, l’antic dispensari de la Gota de Llet, l’anomenat Salón Nueva Cataluña, la vella presó, el popular quiosc del Gat, les cases Mestre o Mangrané a la rambla, la primera estació de trens o la primera benzinera a l’N-II.