Verdors poètiques

Des de 2013, Ester Misut i Daniel Espejo es fan càrrec del punt d’informació turística i espai d’exposició i venda situats a l’antic hangar restaurat de l’estació de Sant Guim de Freixenet. S’hi exposen diversos records ferroviaris i de la vila segarrenca, des de velles fotografies d’època fins als gegants de la localitat o el grill de la festa de diables. S’hi venen aliments artesanals de proximitat, com mel, licors, cerveses, formatges i matons, olis, vins i vinagres, conserves, xocolates o galetes, a més d’una gran oferta de productes d’horticultura i jardineria. A través de l’empresa pròpia Sikarra Nostra, organitzen itineraris guiats per a grups i tallers per a escoles de descoberta de l’entorn i la natura.

“Fa estremir l’ordi, / el vent de març. / Claps de garriga. / Terra de blat”. Un paisatge sobri, essencial, que s’encatifa de tendres verdors primaverals. Val la pena viatjar fins a aquells soferts altiplans per veure les gemmades ondulacions cerealístiques, sobretot després de llegir els sis poemes segarrencs de Jordi Pàmias aplegats en la nova antologia La paraula i el cant, editada per Lleonard Muntaner. Uns versos que evoquen una comarca que no és tan sols un territori físic, sinó un estat de l’esperit, una emoció, un sentiment. Tant de bon matí com al final del dia. “A punta d’alba, / en un tossal, / quatre ametllers / amb vestit blanc.”, escriu Pàmias a Alta Segarra. Poques ratlles curtes abans s’havia referit al crepuscle diürn: “Amb llum de tarda, / camins llunyans...” Quina capacitat de síntesi. Recorda la tècnica lacònica i concentrada dels haikus. O les pinzellades elementals d’un pintor impressionista.

El dominant, de color, en aquesta època de l’any, quan la natura es desperta, als camps tan líricament descrits pel poeta de Guissona, és el verd dels sembrats. Un verd no pas efímer però de duració limitada, circumstància que aconsella anar aviat a contemplar aquelles parades, abans que comencin a espigar-se i groguejar. El verd de l’ordi i el verd del blat, tan similars als ulls dels profans, però perfectament distingibles per part dels pagesos i la gent del país. “Blat amb la tija verda, tremolosa, / ordi subtil que el vent pentina”. A banda, la blancor d’ametllers florits i ravenisses, el gris de les oliveres, el groc de l’argelaga, el blau del romaní, l’aspra foscúria dels bosquets de garrics, la plata gastada d’espones i cabanes... Espones sovint caigudes: “Marges de pedra / sense escairar. / En un revolt, / tram esbucat / de paret seca”. Cabanes, algunes, moltes, en tot cas massa, tristament abandonades: “Cabanes buides, / eines al ras, / que són ferralla. / Greu soledat”. A les “fondalades suaus” de “l’esquerpa Segarra”, ni el color de l’esperança pot contradir, com a molt només matisar, un aire fatal d’atemporalitat entotsolada i decadència: “El vell cor, eixut / com la terra campa, / prou sap que no hi ha / camí de tornada”. Potser per això ens agrada tant.