A la vora del riu

De tots els nuclis poblats que s’arrengleren a la recòndita, lírica, evocadora i tranquil·la vall del Corb, el Vilet deu ser el més pròxim i exposat al curs fluvial (per bé que aquesta expressió, tractant-se d’un corrent de cabal tan humil i irregular, sona bastat hiperbòlica). De fet, la primitiva implantació del caseriu encara estava situada més avall, a tocar de la llera, però ja se sap que tan a la vora d’un riu no convé fer-s’hi el niu, perquè al segle XVI una rovinada imprevista, però no pas del tot insòlita en aquell fondal, tal com demostren els successius aiguats que al llarg de la història s’hi han anat consignant, es va endur la majoria d’edificacions del veïnat originari, que es va haver de reconstruir en una cota superior, si bé encara bastant per sota de la resta de poblacions aturonades del rodal, circumstància que explica la condició d’apartat, ocult i desconegut del llogaret, tot i trobar-se a tan sols un quilòmetre del trencall de la carretera, a la sortida per llevant de Sant Martí de Maldà, amb què forma el municipi denominat Sant Martí de Riucorb, per enredar encara més la troca onomàstica.

L’indret va ser ja habitat pels romans, com en donen fe alguns vestigis arqueològics. Aleshores es deia Vila Magnus Honoris, amb els segles Vilamanyanor o Vila de Manyanó, el topònim medieval del petit conjunt fortificat, més endavant simplement el Vilet, diminutiu descriptiu.

Es recomana aparcar a la placeta de l’entrada, entre l’església i un antic molí d’oli, per endinsar-se a peu en el reduït entramat urbà, que aviat està vist. El temple, dedicat a santa Anna, és una elegant superposició massissa de volums quadrats, que llueix un vistós rosetó geomètric, porta amb floritures barroques i espadanya tallada en sec. En un mur lateral es pot distingir una estela funerària. L’interior conté murals pintats al fresc pel targarí Jaume Minguell. El carrer Major, que arrenca al seu davant, flanquejat per alguns casalots de pedra vista i balcons de forja, s’acaba de seguida. El recorregut per la resta de carrerons adjacents no dura gaire més, però deixa una grata impressió d’autenticitat extemporània, com una mica fora del món i del temps.

L’any 2008 s’inaugurava al Vilet un restaurant de nom curiós, Buidasacs, que remetia a un vent perjudicial per a les collites, en un casalici, cal Cisteller, bastit en 1804 per americanos que s’havien enriquit a Cuba, tal com es desprèn de la palmera del pati i la galeria tropical. L’edifici, espectacular per fora i per dins, amb arcades de pedra i mobles antics, segueix acollint un negoci de restauració, canviats els titulars per coses de la vida, que ara es diu com el poble. Obre els caps de setmana, amb una proposta que aspira a mantenir el nivell de qualitat de l’original: pernil ibèric amb pa de vidre, anxoves de l’Escala, tàrtar de tonyina, arròs melós, pota de pop a la brasa, magret d’ànec, filet de vaca vella, postres elaborades al moment...