Eixamplant confins

Aquests dies de confinament domiciliari s’ha incrementat notablement el consum de cervesa. De cerveses industrials, normalment, que són les que es troben sobretot als súpers. Però estaria bé tastar de tant en tant alguna bona cervesa artesana, com les que es poden adquirir a les tardes i dissabte tot el dia en una botiga oberta fa un any a la rambla Doctor Pearson de Tremp amb la marca La Masovera, tot i que la seva creació es remunta a 2011. Amb blat de Llimiana i llúpol de Palau de Noguera, n’elaboren fins a set classes, amb una producció total de 17.000 litres, envasada en botelles que llueixen una etiqueta de la dissenyadora trempolina LaMar. Fa poc n’han tret una d’especial, amb regust de codony i sidra.

El d’avui serà un Enllà singular, responent a circumstàncies singulars. També ho hauran sigut els quatre anteriors, no tant per la seva redacció com per la seva possible recepció per part dels seus destinataris. Escric aquests papers i els envio als editors d’aquest suplement amb quasi un mes d’anticipació respecte a la data en què apareixen publicats, un lapse temporal que rarament ha suposat cap aparent decalatge entre els dos moments. Això no ha succeït així els darrers diumenges, per causa de la pandèmia que ens està afectant i les restriccions a la mobilitat imposades per les autoritats. M’imagino que no deixava de sorprendre els hipotètics seguidors d’aquest espai veure com s’hi recomanaven trajectes per carretera prohibits –si no era per causa justificada o força major– visites a monuments tancats al públic fins a nova ordre o àpats en restaurants que s’han vist obligats a deixar de servir els clients. Tot plegat, molt estrany. Em faig càrrec de la perplexitat de qui s’aturava en aquesta pàgina i hi veia fotografies d’uns paisatges primaverals, que el text convidava a recórrer o contemplar –sembrats verds, fruiters florits, cims encara nevats, rius de cabal engrossit per les pluges i el desgel propis de l’estació–, quan el context excepcional impedia d’atendre les successives propostes, que per evitar suspicàcies cal aclarir que havien estat efectuades amb tota la bona intenció, no pas amb l’ànim pervers de fer dentetes o posar la mel a la boca als lectors condemnats a reclusió forçosa, cosa que seria d’una extrema crueltat.

De manera que escric aquestes ratlles, il·lustrades amb fotografies obtingudes amb anterioritat –que ningú sospiti vulneracions al confinament–, a mitjan abril, preveient que veuran la llum a principis de maig. Ignoro si aleshores podrem ja sortir de casa i, justament, eixamplar els confins, entenent aquest mot com estipula el diccionari, en el sentit de terme on un territori acaba i en comença un altre, més enllà dels estrictes límits domèstics. Allà al defora ens espera un devessall de bellesa per redescobrir. Tant bon punt sigui possible, aventurem-nos-hi amb ulls àvids i cames lleugeres, com si fos el primer cop que el veiem, com si fossin les primeres passes que hi fem. Com si fos el primer matí del món.