Estirar la vista

Tantes setmanes de reclusió domiciliària per culpa del coronavirus fan imprescindible i urgent sortir dels límits estrictes de les quatre parets entre les quals ens hem mantingut encauats, per tal d’agafar una mica d’aire, pujar al cotxe o a la moto o a la bicicleta, fer uns quants o molts quilòmetres contemplant el paisatge com si el veiéssim per primer cop, redescobrint amb ulls àvids els vells panorames, arribar a aquell lloc –una vall, un cim, un prat, un camí, una riba, un poblet, un castell, una església, un convent, un museu, una ermita– on potser hem estat desitjant d’escapar-nos més que a cap altre en el món mentre durava el prolongat captiveri i recórrer-lo amb passes deleroses, com si aquest lapse de temps perdut no fos sinó un malson. Per fi, poder estirar les cames a gust i –exercici no menys plaent i necessari– estirar la vista, en la feliç expressió que li vaig sentir un dia a una culta i simpàtica octogenària de Bell-lloc, d’esperit nòmada, inconformista i encara juvenil, a qui de ben segur se li deu haver estat fent molt feixuga la immobilitat per la pandèmia. La darrera vegada que vam parlar, em va dir que, tan bon punt li permetessin traspassar la porta de casa, li demanaria al seu marit que la portés nord enllà, a veure muntanyes, boscos i rius.

Estirar la vista per grans espais oberts, per rodals esbatanats, cap a horitzons llunyans, dilatant fites geogràfiques i òptiques. Les nostres retines ho agrairan, després d’un llarg període de distàncies curtes: la pàgina del llibre o del diari, la pantalla del mòbil o de la tele o l’ordinador, les cares familiars, els confins del clos domèstic... Bruce Chatwin treballava examinant quadres a la galeria Sotheby’s de Londres. De tant mirar massa de prop, un matí es va despertar completament cec. Descartada una possible causa orgànica, el seu oftalmòleg li va recomanar justament d’anar a estirar la vista, i ell va emprendre una expedició al Sudan, que continuaria per d’altres països, fins a esdevenir un autor de referència en el gènere de la literatura de viatges, amb títols mítics com Utz, El virrei d’Ouidah o A la Patagònia, una altra terra de planúries inabastables.

Estirar la conca

Un bon punt per eixamplar perspectives visuals és el mirador habilitat al cap del port de Comiols, just en l’indret on la carretera que puja d’Artesa de Segre o de Ponts tramunta la serra i comença a davallar en direcció a Tremp. L’entrada occidental al Pallars. Un petit eixample al marge de la ruta hi permet aparcar amb tota comoditat, tanta estona com es vulgui. Des de la creació del Geoparc Orígens s’hi han plantat una estructura de ferro i una taula panoràmica, en què s’informa de diversos aspectes com la riquesa de fòssils en aquells voltants, els últims dinosaures que els van habitar i els diversos pics que s’albiren des d’allà dalt. La panoràmica és molt vasta, sublim, sobre la conca Dellà i alguns territoris limítrofes, amb el teló de fons dels Pirineus.