Màxima proximitat

Aquests caps de setmana de novembre i desembre que hem vist limitada la possibilitat de sortir del propi municipi o de la comarca per anar a rodar món, a causa de les restriccions imposades per les autoritats amb l’objectiu de rebaixar els índexs de contagis de la segona onada vírica, els esperits inquiets de tendències nòmades ens haurem hagut de conformar amb la pràctica d’un turisme de proximitat –de molta proximitat, de fet–, un turisme urbà, per designar-lo d’alguna forma, com a mínim a la ciutat de Lleida o en alguna altra capital comarcal, efectuat sobretot a peu, que conjumina les virtuts de l’exercici físic i la descoberta o redescoberta de racons, barris o elements arquitectònics de la localitat on vivim que ens resulten nous o no vèiem o no recordàvem, perquè feia temps que no hi passàvem pel davant o els teníem una mica oblidats.

A Lleida, i en el cas particular de qui signa això, aquesta pràctica realitzada al llarg d’una tardor que s’ha fet molt llarga, entre altres motius per les prohibicions comentades –maleïda pandèmia!–, reconec que amb més resignació que entusiasme, i suposo que el que explico és vàlid per a molts altres veïns, haurà adoptat sobretot tres diguem-ne modalitats. La primera, quan el bon temps ho ha permès, uns prolongats passeigs per estirar les cames tot prenent el sol, en una àpoca de l’any en què les boires comencen a ser massa presents, en especial per alguns paratges moderns de l’extraradi que desconeixia, en especial de l’anomenada Ciutat Jardí, admirant la proliferació com bolets de gran nombre de cases unifamiliars, bastantes de luxe o de disseny atrevit, en carrers tot just urbanitzats. La segona, caminades més o menys a l’atzar per voreres del centre, tant de la Zona Alta com de l’Eix Comercial, mirant aparadors, amb l’al·licient afegit que moltes botigues en aquestes dates obren també els festius. La tercera, realització d’activitats culturals, com ara visitar un museu o anar a veure una exposició. En aquest darrer supòsit, recomano especialment pel seu interès –més que no, de vegades, pel mèrit artístic de les obres– la del Centre d’Art la Panera, Línies vermelles, que es pot visitar fins al 10 de gener, que consta d’una vintena llarga de peces censurades que ha reunit els darrers anys el periodista Tatxo Benet.

Sortint del Centre d’Art la Panera, val la pena baixar pel carrer Sant Martí fins a Prat de la Riba, constatant el bon efecte aconseguit amb les obres d’ampliació de les dues voreres, plenes de terrasses de bars i restaurants, on es pot fer un mossada o un beure. A la cantonada amb Camp de Mart, l’ocasió de comprar unes barres a la torroneria de Vicente Candela, elaborades a Xixona des de 1929. Després de molts anys a la tradicional barraqueta del mercat del Pla, en aquesta botiga venen excel·lents torrons artesanals de diverses classes, neules, licors i altres llepolies nadalenques, també sense sucre ni gluten, a més de cistelles i lots per regalar. Oberta tots els dies, matí i tarda, els diumenges només al matí.