Un carrer de ciutat

A 10 quilòmetres de Lleida pel ramal de l’autovia LL-11, més un parell per una carretera local, el poble dels Alamús ocupa la posició més oriental del Segrià per aquella banda (tan sols Vilanova de la Barca es troba, dins de la comarca, més a llevant).

Aquesta proximitat amb la ciutat del Segre li ha comportat, al llarg de la història, beneficis i inconvenients. Gràcies a un privilegi concedit pel rei Pere III en 1362, obtenia l’avantatjosa condició de “carrer i poble de contribució de Lleida”, amb la qual compartia furs i altres prebendes. Arran de la guerra dels Segadors, per contra, va quedar gairebé despoblada, igual que Bell-lloc d’Urgell o Alpicat. No seria fins al segle següent, el XVIII, que tornaria a rebre veïns i la categoria de municipi.

El centre dels Alamús, d’un urbanisme una mica esbatanat, se situa a la plaça de la Creu, vora l’edifici de l’ajuntament d’un color salmó, a les antigues escoles. La creu de terme en qüestió, d’estructura gòtica, si bé amb acabats renaixentistes i barrocs, és ara al cementiri.

Per un carreró immediat, s’albira la vistosa façana de carreus daurats de l’església parroquial de Sant Martí, construïda sobre una mesquita, en què destaquen dos elements arquitectònics.

El primer és la portada de línies clàssiques, amb frontó triangular sostingut per dues columnes adossades i estriades, de capitells decorats, on val la pena fixar-se en un caparró esculpit a cadascun, d’origen misteriós, l’una de les cares més aviat alegre, l’altra tristoia.

El segon és l’airosa espadanya romànica de dos pisos, el de dalt encabint la campaneta Modesta, els dos de baix amb dues campanes més gosses que no són ben bé iguals, totes elles sorolloses, un ressò de bronze que al punt del migdia resulta eixordador.

L’interior del temple, al qual podrem accedir demanant la clau al senyor Miquel Bosch (666 861 243), és petit, senzill, força renovat, amb el terra de mosaic, però conservant una capella a cada cantó, la de la dreta coberta per nervadures gòtiques, i amb la grata sorpresa d’uns frescos de Josep Minguell, enllestits en 2001, dalt de tot del presbiteri, que representen la població i el paisatge del terme, a un costat la verdor del regadiu, a l’altre els ocres del secà.

Aquesta proximitat amb la ciutat del Segre li ha comportat, al llarg de la història, beneficis i inconvenients. Gràcies a un privilegi concedit pel rei Pere III en 1362, obtenia l’avantatjosa condició de “carrer i poble de contribució de Lleida”, amb la qual compartia furs i altres prebendes. Arran de la guerra dels Segadors, per contra, va quedar gairebé despoblada, igual que Bell-lloc d’Urgell o Alpicat. No seria fins al segle següent, el XVIII, que tornaria a rebre veïns i la categoria de municipi.

El centre dels Alamús, d’un urbanisme una mica esbatanat, se situa a la plaça de la Creu, vora l’edifici de l’ajuntament d’un color salmó, a les antigues escoles. La creu de terme en qüestió, d’estructura gòtica, si bé amb acabats renaixentistes i barrocs, és ara al cementiri.

Per un carreró immediat, s’albira la vistosa façana de carreus daurats de l’església parroquial de Sant Martí, construïda sobre una mesquita, en què destaquen dos elements arquitectònics.

Tocant mateix de l’església de Sant Martí, i d’un espai públic endreçat i de diversos nivells, que ocupa el solar on s’aixecaven la rectoria i una presó medieval, avui enderrocades, amb una font de ferro, plantes ornamentals, bancs per seure i una escultura avantguardista de pedra d’una família –pare, mare, fill–, comença el carrer Major, el més antic i principal del nucli històric dels Alamús, de traçat sinuós, que puja i baixa lleugerament, fins al davall de la gran roca on es recolzaven les cases més velles del poble, en temps dels àrabs, a qui devem el topònim evolucionat. Al llarg del carrer, es poden veure alguns casals del segle XVIII, amb portades de dovelles, com ca l’Alanyà, cal Ros, cal Gabelo, cal Miquel, cal Pastoret o cal Sastre.