Ganes d'aigua

La il·lusió reprimida tants mesos de recórrer terres pirinenques i prepirinenques ve motivada en molts casos per al·licients que sobrepassen la diguem-ne crida de la natura, centrada en aquest article en el gaudiment visual dels diversos elements aquàtics de l’entorn i extensible a la genèrica contemplació del paisatge, i que poden abastar també nombrosos reclams de caire patrimonial, en particular monuments religiosos, com per exemple el conjunt d’esglésies romàniques de la vall de Boí, entre les quals Santa Eulàlia d’Erill la Vall, d’esvelt campanar i porxo lateral visible a la foto annexa, totes a punt per acollir ja els visitants, segons horaris disponibles al Centre del Romànic, tocant mateix del temple.

Arribat aquest punt de l’any –o aquest full del calendari–, que és com dir el bon temps, s’entén que meteorològicament parlant, tot i que en aquest assumpte els gustos divergeixen, amb maig avançat anticipant ja l’estiu, als habitants de les planes interiors ens sobrevé el desig refrescant de veure aigua, de fotografiar-la, fins i tot de submergir-nos-hi. Una afirmació que resulta tan vàlida pel que fa a l’aigua de mar com en relació a l’aigua de rius, llacs, estanys o pantans de les contrades muntanyenques.

Un efecte que diria especialment remarcable enguany, després de tants mesos de reclusió domèstica, municipal o com a màxim per comarques, a causa de la pandèmia, que ens ha imposat costums sedentaris.

Escric precisament això el primer cap de setmana sense restriccions de mobilitat, havent-se aixecat tot just el dilluns anterior el confinament comarcal que als veïns de localitats de la plana de Lleida ens impedia desplaçar-nos a la platja o al Pirineu.

Espero que quan aquestes ratlles apareguin publicades la situació com a mínim es mantingui i no s’hagi produït un altre retrocés, per culpa de les oscil·lacions a què ens ha estat sotmetent un virus amb molt males puces i de conducta imprevisible, de manera que estiguem en disposició de viatjar a la costa i sobretot de pujar cap als dos Pallars, l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça o l’Aran, territoris en què abunden les atractives masses líquides a què al·ludia, com ara la capturada a la imatge gràfica que il·lustra aquest text, que no és altra que l’estany Llebreta, ran del camí d’ascens al bucòlic planell d’Aigüestortes, a la banda de ponent del parc, la neu enfarinant encara alguns cims.

Val a dir, per cert, que el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, per respectar la completa denominació oficial, ja disposa des de vigílies de Setmana Santa de la totalitat de la plantilla operativa, les instal·lacions obertes i els serveis en funcionament, respectant com és obvi els preceptius protocols Covid, inclosos els accessos i punts d’informació, als quals s’ha afegit aquesta temporada l’habilitat a la Casa del Parc del poble de Senet, dins la vall ribagorçana de Barravés, en terme de Vilaller, gestionat per una empresa de la zona.