Punt d'observació

La Serra, així a seques, sense nom, és una lleugera elevació en forma d’altiplà al sud del Pla d’Urgell, que malgrat atènyer tan sols els 289 metres al seu pic més enlairat, la Fita Alta de topònim tan precís, és visible des de bastant lluny, i enfilats al seu llom s’albiren paratges llunyans, per la circumstància d’aixecar-se enmig d’una planúria extensa. Un dels miradors privilegiats que proporciona aquest discret element orogràfic es troba al capdamunt de l’esperó situat més a ponent de tota la seva longitud, si fa no fa a l’endreçaria de Sidamon.

Per tal de pujar-hi, a mig travessar aquesta vila per l’antiga N-II cal torçar costa amunt pel carrer de la Font. Seguint després per una pista de terra, a cosa d’un quilòmetre i mig s’arriba als peus d’un promontori pelat, amb quatre oliveres esparses als seus ressecs vessants, entre brots de ginesta i timó, on es recomana aparcar els vehicles que no siguin totterreny.

Però res, encara que el fort pendent faci témer des de baix un esforç superior, en tres o quatre minuts de trescar s’assoleix la carena, per on discorre una antiga carrerada. Un pal amb senyals indicadors hi refereix les distàncies respecte de diversos llocs de possible interès per a l’excursionista.

Els més propers són el jaciment ibèric del tossal de les Tenalles i, a només un centenar de metres, el conegut popularment com a observatori, per causa de l’existència al cim del turonet –no gaire alt però amb perspectives extraordinàries, dominant una gran estesa de terreny– d’un punt d’observació i d’un niu de metralladores durant la darrera guerra.

De fet, encara resulta ben visible l’estructura del post militar, que devia ser difícilment expugnable i d’un enorme valor estratègic, ja que els ulls hi abasten una dotzena de pobles de quatre comarques, més les muntanyes circumdants, construït amb formigó i maons, recuperat en 2016 pel GRIEGC, inclosa una trinxera que conduïa a un refugi.

Transcorreguts vuitanta anys, les armes pesants hi han sigut substituïdes per dos plafons panoràmics informatius de l’anomenada

Ruta de la Serra, un d’encarat al sud amb dades històriques i un altre mirant al nord de contingut més geogràfic, que justifica la consideració de l’indret com a “Talaia de la plana i del Prepirineu”.

A baix a Sidamon, just a peu de carretera, en un petit eixample que facilita l’aparcament, el forn pastisseria Macià ha adquirit molta anomenada a tota la comarca pel pa de pagès rodó “frunyit” a mà (“frunyir” és un deliciós tecnicisme gremial que significa donar forma o amassar) i cuit a la pedra en un forn de llenya, al punt exacte de cocció, buscant l’equilibri exacte entre crosta i molla.

Els ingredients: massa mare, farina, llevat, sal i aigua. Tot natural, tot tradicional, tot artesanal.

A banda, mereixen també atenció les coques de recapte, magdalenes, orelletes, panadons d’espinacs amb panses i pinyons, bracets farcits de nata o crema, tortells, cristines, bandes, ensaïmades, croissants...