Reina de la muntanya
Des del trencall de la C-28 al seu pas per Vaquèira fins al santuari marià de Montgarri hi ha quinze quilòmetres, la majoria de carretera, més un breu tram final de camí de bon passar: mitja hora amb cotxe. El temps de viatge sempre es pot prolongar, aturant-se a gaudir d’unes vistes extraordinàries, que és justament el que recomanem de fer, un cop superats els revolts ascendents a través de les successives “pletes” urbanitzades, en una balconada ran mateix de ruta, que rep el nom d’Eth guardador de Beret (en la llengua del país, guardar significa mirar), des d’on es dominen panoràmiques espectaculars sobre bona part de l’Aran: a l’esquerra, la vall de Ruda, sota el muntanyam del Port de la Bonaigua; enfront, l’entrada de la ribera d’Aiguamoix; a ponent, l’enorme vallada fins a Vielha, closa al fons pel massís de la Maladeta.
Observar el seguit de cims gegantins, d’un extrem a l’altre, eleva l’esperit... i posa una mica la pell de gallina. De seguida es travessa l’ampli pla de Beret, entre instal·lacions de l’estació d’esquí. Separats tan sols uns centenars de metres, els naixements de la Garona i la Noguera Pallaresa, protegits per uns tancats. El primer pren una direcció, el segon la contrària. Desembocaran en mars diferents, a moltíssima distància.
Al poema èpic Canigó, publicat en 1886, Verdaguer remarcava el diferent destí dels dos cursos: “Noguera per Alòs, / tot joguinós. / Garona per Aran, / tot rondinant”. A partir del gran aparcament dels esquiadors, l’asfalt dona pas a la terra d’una pista que en pocs minuts porta a Montgarri, a 1.645 metres d’altitud, vora el jove riu juganer i enmig de prats verdíssims. En aquell lloc precís, tan isolat, un pastor va observar que un bou s’hi agenollava sovint.
Hi van trobar una marededeu i s’hi va aixecar un santuari, documentat ja al segle XII, si bé l’edifici actual data del XVI. Enllà d’un pontet, el recinte incloïa església, rectoria, hostal i pallers. El temple destaca pel seu volum considerable i un bon campanar octogonal punxegut. A l’interior, auster, pintures naïfs a les voltes, a joc amb la imatge de la titular (una rèplica moderna), que els goigs entronitzen amb el títol de “Reina del mont Pirineu”.
L’edifici de pedra fosca, coberta de lloses de pissarra i amb llucanes, a tocar del santuari de Montgarri, que havia fet antigament de rectoria o d’hostal, funciona avui com a refugi i restaurant, per dormir-hi en lliteres i menjar-hi en taules de fusta tirades, tant a dins vora una llar de foc com al defora, sota uns tendals, tant ara de maig a octubre com a la temporada de neu, tenint en compte la gran afluència per aquests verals de practicants d’esquí de fons. Oferta culinària informal, compensada per l’excepcionalitat de l’indret: entrepans, tapes, plats combinats, amanides, carns i embotits a la brasa..
Cervesa de barril o l’artesanal aranesa Immortèla, amb un agradable puntet amargant.