La gran plana

Ignasi Aldomà publica a Pagès editors L’ignot oest, un llibre que aborda des del punt de vista geogràfic, econòmic, sociològic, antropològic, històric, però també turístic, amanit amb unes gotes literàries, el que l’autor anomena “la gran plana” de la Catalunya occidental, “una terra de pocs bastidors i topants, en la qual la mirada acostuma a perdre’s en els horitzons” i on “la proximitat i la immediatesa en la llunyania fins a confondre-s’hi”. Una extensa fondalada que es va fent més llisa a mesura que davallem cap al seu rovell, travessada per un corredor que coincideix amb l’antic camí ral, conegut altrament com a Camí del Blat, perquè hi circulava el cereal des dels secans aragonesos, urgellencs o segarrencs, en direcció a la ciutat i el port de Barcelona, així com més tard la carretera N-II i actual autovia, i des de 1862, el ferrocarril. Un autèntic Carrer Major de Ponent.

A banda de qualificar d’espectaculars les albades i postes de sol que s’hi albiren, adverteix Aldomà que l’aparent uniformitat de la vasta planúria no implica una monotonia paisatgística i absència d’interès per als possibles visitants (en aquest sentit, va farcint el text amb cites de les impressions causades a viatgers que hi han deambulat al llarg dels segles).

De fet, distingeix i cataloga diverses planes dins de la gran plana, com unes nines russes o bé, per expressar-ho de forma més científica, “un mosaic geomorfològic de dimensions i tons variats”, en què resulta fàcil remarcar petites valls amb personalitat pròpia –Corb, Sió, Ondara, Llobregós, Femosa, Set, Major, Boix, Farfanya– i balconades coincidents amb vilatges encimbellats a les protuberàncies geològiques que delimiten l’espai planer, com ara les serres del Montsec, del Tallat, de la Llena, d’Almenara, de Bellmunt, del Montroig, etc., els altiplans de la Segarra o la Noguera i els contraforts garriguencs.

Un àmbit territorial marcat per un clima rigorós –ardor o boira– i la dependència de l’aigua que n’ha transformat l’aspecte, d’erm a verger, almenys en la part central, subministrada pel Segre i els seus afluents, els canals i la xarxa de sèquies, reforçada per unes basses de reg que han proliferat els darrers anys, “plenes de plantes i de vida al voltant”.

Un local molt recomanable enmig de la plana urgellenca, ran de l’antic traçat de la N-II al seu pas per Bellpuig, és el Cafè l’Avenç, obert per la Lluïsa i el Jordi fa ja dues dècades, amb una decoració d’aire modernista que recorda un museu, ple de mobles, quadres, cartells i objectes d’època, com un piano, i ara a l’estiu una espaiosa i agradable terrassa interior sota un emparrat, on als vespres fan de molt bon compartir els excel·lents platets i tapes de la casa: patates braves, pernil o formatge acompanyats d’un pa de vidre amb tomaca, amanides, anxoves, esqueixada, croquetes, calamars a l’andalusa, caragols a la llauna, risotto, caneló de bolets i foie, pizzes, coulant de xocolata, gelats artesanals...

.