Espai de diàleg

En un dels dos llibrets editats arran de la intervenció de l’artista Perejaume al Museu Diocesà de Solsona, amb motiu del 125 aniversari de la seva fundació, titulada D’un or que crema, fins al 28 de febrer, el director d’aquell equipament cultural escriu que els museus s’han vist sovint com a “usurpadors del patrimoni i contenidors de material sense sentit”, de manera que el seu futur hauria de passar, més enllà del paper de custòdia, per convertir-se en espais de diàleg on s’entrellacin el coneixement i la història. El diàleg proposat per Perejaume s’estableix entre les peces de les tres sales museístiques dedicades al barroc, tan important al Solsonès, i cinc elements en principi estranys que temporalment s’hi incorporen.

Com que aquestes sales se situen al final de l’itinerari cronològic, ens trobem amb una excusa magnífica per descobrir-ne el contingut permanent o revisar-lo, cosa que sempre ve de gust, per la vàlua del material exposat, tant intrínseca com contextualitzada en el marc de la comarca, que així podem conèixer més a fons.

Un recorregut que comença per les vitrines consagrades a l’arqueologia i la prehistòria, els primers assentaments humans, l’edat de bronze o vestigis dels mons ibèric i romà, sobretot amb mostres destacades de ceràmica i alguns estris domèstics exhumats. En un racó, la sorprenent presència de figures i temples en miniatura esculpits amb sal, singular col·lecció aplegada en 1860.

Més endavant, les nombroses joies romàniques que atresora el museu, des dels capitells i columnes provinents de diverses esglésies d’arreu del bisbat fins a la meravellosa sèrie de marededeus tallades en fusta, passant per una bona colla d’objectes litúrgics o pintures murals de mèrit força elevat. Una nova galeria permet veure des de d’alt l’àmbit de l’antic claustre de la catedral veïna i, una altra, un parell de fantàstics finestrals gòtics molt guarnits que s’havien mantingut tapats uns quants segles, abans d’accedir a una gran sala de sostre alt amb arcades dedicada al gòtic: verges, santcrists, sepulcres treballats com els d’Hug de Copons o Bernat de Brull, osseres, creus processionals, fragments de retaule, els frescos de Sant Pau de Casserres que mereixen menció a part, igual que un relleu de pedra de Preixana, etc. Al capdavall del circuit, les produccions barroques dialogant amb la creativitat de Perejaume.

Espai d’adoració

Museu Diocesà i Comarcal

Pl. Palau Episcopal, 1, Solsona,

973482101

La intervenció de Perejaume entremig d’obres barroques és senzilla però efectiva, més que res per l’escenari, completament a les fosques, tret de la il·luminació focalitzada en els elements introduïts, creant un ambient enigmàtic que provoca algun calfred.

Fusta adorada en pedra i Pedra adorada en fusta són un tronc de pi tallat en calcària i una roca tallada en cedre que mantenen un joc equívoc a l’entorn del verb adorar usat com a sinònim de daurar. Pa de cel /pa de terra és una projecció en una pantalla de troncs d’arbre alternats amb “arboracions” del ballarí Cesc Gelabert. Lipsanoteca i Altar insisteixen en la contraposició complementària entre mobiliari litúrgic i naturalesa.