Tresor per descobrir

Cap del municipi del mateix nom, que inclou els nuclis d’Alta-riba, Ferran, Gàver, Malacara i Vergós Guerrejat, tots ells d’eloqüents ressonàncies medievals, aplegant encara no dos-cents veïns en total, el poble d’Estaràs es repenja en un turonet a quasi sis-cents metres d’altitud, enmig de parades de cereals i clapes de bosc, a la riba dreta del Sió, nascut poc abans. Quan el blat i l’ordi es pagaven a bon preu i feien prosperar la comarca, la que podríem anomenar Segarra profunda estava molt més poblada i no s’hi respirava l’aire trist, decadent i entotsolat d’avui dia.Poder viure-hi resulta hores d’ara bastant complex. Per fer-hi un tomb, magnífic.

S’hi arriba des de ponent per l’Eix Transversal, que cal abandonar a la primera sortida. Després es deixa a un cantó la carretera de Santa Fe i es continua remuntant la vall alta del Sió entre sembrats, a la primavera tot un espectacle de verdors.Estaràs s’aixeca a l’esquerra de la ruta, les cases de pedra clara agrupades sota la mola compacta i massissa del castell, bastit amb el mateix material. Una estampa harmoniosa i homogènia. Es pot pujar amb el cotxe fins a la plaça Major i a partir d’allí seguir a peu. La plaça va ser objecte d’una reforma integral no fa gaires anys.

Llarga i enllosada, amb una font a l’ombra d’un plataner, la presideix el nou ajuntament amb portal en forma d’arcada. A mà dreta, un carrer esglaonat i guarnit amb rosers i testos de flors s’enfila cap a l’església, dedicada a sant Julià i que un cartell informatiu davant mateix qualifica com a “petit tresor per descobrir”. De fet, tota aquesta part de país atresora monuments i racons mereixedors de ser descoberts. A l’interior del temple, la descoberta se centra en una tomba amb blasó nobiliari que acull un membre de la nissaga dels Vilallonga, senyors del castell local des del segle XV fins a principis del XX.

S’hi puja per una altra escalinata flanquejada per cases força arreglades. Es tracta d’un edifici de tres pisos i grans finestres emmarcades per grossos carreus, estil renaixentista però amb alguns detalls gòtics i altres d’origen militar, com espitlleres o un matacà. Al darrere, una placeta amb freixes, rodets de pedra i bones vistes.

Sant Julià d’Estaràs és una església senzilla i elegant, culminada per una vistosa espadanya lateral de dos forats i una sola campana, de manera que el campanaret presenta un cinquanta per cent d’ocupació. Sufragània de la parròquia de Gàver, abans del bisbat de Vic, ara de Solsona, de la seva construcció romànica original se’n conserva la nau coberta amb volta de canó, l’arrancada de l’absis central i vestigis de la porta situada a migdia. L’actual, de porta, conseqüència d’una de les successives reformes del temple, és coronada per un arc adovellat amb extradós. Per damunt, una breu rosassa. Tot al voltant, una mena d’eixida amb funcions de mirador panoràmic.