Cap a un món hiperconnectat

La imaginació de mons utòpics és el motor de la ciència. Hergé va imaginar la ingravidesa a Tintín a la lluna i els soviètics van ser els primers a comprovar que el dibuixant belga no anava desencaminat. Siguin artistes o investigadors, els que expandeixen els seus límits mentals són els que pensen en coses impossibles i empenyen la ciència cap a invents inversemblants o descobriments fascinants. La mateixa capacitat per pensar en realitats futures també ha creat mons més obscurs: futurs distòpics en els quals la humanitat desenvolupa les màquines i la tecnologia fins que assoleixen consciència pròpia i es rebel·len contra nosaltres.

Terminator és una de les pel·lícules més famoses que exploten aquesta hipòtesi. La Xina està implementant una aplicació que ha anomenat Crèdit social, a través de la qual els ciutadans es puntuen els uns als altres i generen valoracions de perfil. Estar poc valorat socialment a través d’aquest sistema pot arribar a comportar restriccions a l’hora de volar o agafar un tren, per exemple. És el capítol titulat Nosdive de la tercera temporada de Black Mirror. Un malson fet realitat.

El futur immediat que ens assenyalen els experts és l’internet de les coses: l’augment de la seguretat a la xarxa, la millora constant de la tecnologia i una capacitat més gran de les xarxes per suportar aparells connectats alhora estan fent avançar el que, per a molts, és una realitat que pica a la porta. Cada vegada es fabriquen més objectes amb capacitat de recaptar, emmagatzemar, processar i enviar informació a altres dispositius. Neveres que detecten la falta de productes i són capaces de fer la comanda al supermercat o bicicletes que calculen les distàncies i els objectes per avisar dels possibles imprevistos. Els cotxes d’avui en dia cada vegada incorporen més tecnologia en aquest sentit: amb els cotxes vells s’havia de mirar manualment el nivell d’oli, els nous ens avisen en cada moment de si els nivells són òptims i els del futur es connectaran amb el mecànic per demanar hora.

Sobre el paper, l’internet de les coses no només té aplicacions domèstiques, sinó que les empreses o les ciutats poden aplicar-lo per optimitzar recursos. Estem parlant de versions avançades d’idees que ja existeixen: medir la humitat de la terra de les jardineres perquè els regs s’activin quan sigui necessari per poder estalviar aigua o semàfors que es regulin en funció del trànsit.

Si les aplicacions per als mòbils han multiplicat la dependència que tenim amb aquests aparells, ja que hi guardem notes, fotografies, contactes, rutes turístiques, restaurants recomanats o l’agenda, l’internet de les coses ens acosta a un món hiperconnectat a través del núvol i les companyies de telecomunicacions. La pregunta que els més escèptics es fan és: quan falli, hi haurà l’opció analògica per resoldre el que sigui que s’hagi espatllat?