La veu dels assistents virtuals

La necessària i imprescindible cultura cap a l’equiparació de gènere ha propiciat que es revisin molts usos i costums que fins ara havien passat per alt. En alguns casos, cal admetre-ho, potser fins i tot portant-ho fins a uns límits un tant surrealistes o –com a mínim– qüestionables. Ara bé, en altres també s’ha posat sobre la taula que alguns hàbits, tot i no tenir d’entrada cap pretensió masclista, evidenciaven el fet que la societat està pensada en clau masculina. En aquest procés de revisió i anàlisi en què estem immersos com a societat, un informe de l’ONU, titulat I’d blush if i could (Em ruboritzaria si pogués) assegura que la majoria dels assistents virtuals que darrerament tant de moda s’estan posant tenen veu de dona (Siri, Google Assistant, Alexa) i que això no fa més que incrementar la bretxa del gènere.

Els arguments són que “aquest fet envia una senyal que les dones són servicials, dòcils i tenen ganes de complaure els usuaris”, a més que la majoria dels treballs d’assistents els ocupen elles.

En aquest context acaba de sortir al mercat el primer assistent virtual amb veu sense gènere, Q. Segurament hi haurà qui reflexionarà sobre què hi ha de cert en aquesta situació que no s’havia plantejat, mentre que altres pensaran que potser se n’està fent un gra massa. El debat està servit.