Per què interessen, les males herbes?

Des de temps immemorials, l’agricultura i la jardineria han suposat el maneig de les plantes que ens resulten útils per a la producció d’aliments o per al gaudi estètic. La tria de les espècies i varietats que satisfan aquestes necessitats s’ha hagut d’acompanyar del coneixement d’aquelles altres espècies que, de forma natural, creixen als horts i als camps conjuntament amb les d’interès agrícola.

D’aquestes espècies, que coneixem com males herbes, en cal evitar o limitar el creixement, ja que en resulta un consum no desitjat de recursos com aigua, sòl o fertilitzants, i les seves llavors, fulles o tiges suposen contaminants de les matèries primeres que alimenten la cadena de transformació agroalimentària.

Algunes males herbes es fan cada cop més resistents als herbicides, mentre que altres són útils en l’agricultura

L’estudi i maneig de les males herbes ha donat lloc a una disciplina, la malherbologia, que compta, a la Universitat de Lleida i formant part també del centre de recerca Agrotecnio, amb un grup expert que des de fa 25 anys treballa al servei de l’agricultura del país.

El grup té expertesa en la identificació de males herbes en estat de plàntula, a caracteritzar possibles biotips de males herbes que hagin pogut desenvolupar resistència a herbicides i a plantejar programes de control integrat, és a dir, integrar mètodes culturals (com rotacions de cultiu, dates de sembra) i físics (labors del sòl) juntament amb l’aplicació d’herbicides específics només quan és estrictament necessari. Planteja també recomanacions en el maneig de males herbes en escenaris d’agricultura ecològica, on cerca també mètodes de control mitjançant l’ús de cobertes vegetals, encoixinats –per exemple en vinyes i fruiters– o l’ús de substàncies herbicides d’origen natural.

El grup de recerca de Malherbologia i Ecologia Vegetal de la UdL manté convenis i encàrrecs de servei amb una gran diversitat d’empreses tant d’arreu de l’estat com d’Europa. Aquest any compleix 25 anys d’aquesta activitat, fet que li ha permès aportar a la universitat un important volum econòmic, prestigi i reconeixement científic. Ha establert, en aquest temps, més d’un centenar de convenis, cursos de formació i encàrrecs de servei.

Les empreses amb les quals ha col·laborat són de fitosanitaris (Bayer, BASF, Syngenta, DOW, DuPont, Corteva, Adama, FMC, Ascenza, SIPCAM, NUFARM), firmes de serveis (Actel, CUPASA, aGROSlab), de distribució d’agroquímics (Suagro, Agroperera, Fitoagraria...) i grans empreses vitivinícoles (Codorníu, Torres, Alrasa Agraria).

El grup, juntament amb el Servei de Malherbologia del DARP, ha coordinat el Comitè per a la Prevenció de Resistències a Herbicides (CPRH) de la Societat Espanyola de Malherbologia.

Ha creat també una càtedra Universitat-Empresa en Malherbologia amb la firma Corteva Agriscience i té en marxa la imminent creació d’una spin-off amb el suport de la Universitat d’Aarhus (Dinamarca), centrada en un sistema expert d’ajut a la decisió anomenat IPMwise, que permet optimitzar les aplicacions herbicides en funció del cultiu, el tipus de males herbes, el nivell d’infestació i la possible presència de biotips resistents a herbicides.

Les males herbes, un món per descobrir ple de sorpreses

La denominació de males herbes ha comportat moltes discrepàncies. De fet, una planta pot no ser desitjada en un espai i esdevenir útil en una altra situació, per exemple ser una planta comestible, farratgera, medicinal o mel·lífera. Fins i tot certes espècies d’herbes s’utilitzen per crear cobertes vegetals en camps de fruiters i vinyes per protegir el sòl de l’erosió o també per afavorir la presència de fauna auxiliar que ajudi a regular les poblacions de certes plagues.

Les males herbes són un món paradigmàtic. Mentre algunes espècies es troben en recessió o en risc de desaparició per la intensificació de l’agricultura, d’altres, provinents d’altres territoris, han esdevingut invasores i fins i tot han desenvolupat mecanismes de resistència a herbicides. Per entendre les causes d’aquest desigual comportament cal conèixer les seves estratègies adaptatives, els seus mecanismes de reproducció, la seva capacitat de supervivència i competitivitat.

Les males herbes són espècies que mostren una diversitat de resposta davant els canvis en el maneig dels cultius i on l’estudi de la seva estratègia evolutiva és motiu d’un apassionat estudi dins l’ecologia vegetal.

Què és la malherbologia?

La malherbologia és la ciència que estudia la biologia i ecologia de les males herbes, les seves interaccions ecològiques amb d’altres organismes així com els mètodes de control. És una ciència relativament jove ja que va néixer a meitats dels any 70 del segle passat, representada a Europa per la European Weed Research Society. A Espanya es va crear, l’any 1989, la Societat Espanyola de Malherbologia (SEMh) i en l’actualitat aglutina uns 250 socis, tant investigadors d’universitats i centres de recerca com tècnics d’empreses de fitosanitaris. La SEMh ha sabut crear un espai on s’han establert, amb molta eficàcia, col·laboracions entre investigadors i empreses, és a dir, consolidar la tan reclamada interacció entre ciència i societat.

Perjudicis en els cultius

Les males herbes, juntament amb les plagues i els patògens, configuren els tres grans grups d’organismes nocius per als cultius. De fet, la sanitat vegetal es focalitza a estimar el dany que arriben a causar i a cercar mètodes de lluita contra aquests diferents agents.

Malgrat que no sembli evident, les males herbes produeixen pèrdues més grans en els cultius que les que causen les plagues i les malalties. En els cultius extensius com ordi, blat, panís, arròs o alfals, sense un eficient maneig de les males herbes les produccions es veurien significativament reduïdes, i és on el seu control esdevé la tasca que implica més costos i temps laboral.

Si ens centrem en els principals problemes relacionats amb les males herbes, podem destacar-ne dos. D’una banda, la presència d’espècies exòtiques que han arribat d’altres territoris i mostren un clar comportament invasor i, d’una altra, la presència, cada cop més freqüent, de biotips que han arribat a desenvolupar resistència als herbicides. Conèixer les causes d’aquest comportament requereix un bon aprofundiment científic de la seva biologia i ecologia.