Contaminació visual a Lleida: Se'ns han creuat els cables

Línies de cables negres enganxats de deu en deu i de vint en vint per les façanes dels edificis, tallant pisos per la meitat fins a arribar al de la vora. Trenca la línia de cables entortolligats un quadre de plàstic del qual penja un altre manat, la meitat pelats i l’altra meitat tallats, i un cable gros i un de prim que ningú recorda per a què serveixen. Salven obstacles com si fossin éssers vius o arrels, com les heures que es mengen les parets de pedra dels pobles abandonats, tret que aquesta heura artificial no la puja la natura, sinó la mala traça o la desídia de l’home. Aquest reportatge va de fer i respondre preguntes.

Què hi tenim, a les façanes? Segons Javier Pelegrino, de Redcab, empresa especialitzada en instal·lacions de cablejat per a interiors, a les façanes hi ha majoritàriament cablejat elèctric, telefònic i de fibra òptica. Jordi Lagunas, CEO de Bivid, especifica que una gran part del que veiem a les façanes és l’antic cablejat de coure telefònic, que xifra sobre el 80% del total. I les antigues xarxes de Menta i Ono, i les posteriors de fibra òptica de Movistar, Orange i Adamo. És a dir, coincideix cablejat funcional i cablejat obsolet.

Al costat de la Paeria de Lleida hi ha instal·lacions tant barroques i insegures com aquestes dues

Com funciona, una instal·lació? Quan una companyia rep una alta d’instal·lació, posem, per exemple, de fibra, normalment té una empresa subcontractada que li fa la feina. És a dir, una empresa que actua en nom de la gran companyia per fer la instal·lació i la companyia li paga un tant que normalment es negocia a la baixa, en paquets per zones d’habitants i l’anomenat preu per accés. Aquest preu a la baixa implica, com assenyala Lagunas, que els operaris vagin a preu fet, amb certa pressa, i que aprofitin les línies de cables ja existents per afegir-ne un altre, perquè “ja no ve d’aquí”. Quina és la manera més ràpida? Per la façana. I com s’hauria de fer? Ja hi arribarem.

Aquest bloc d’habitatges a l’avinguda València de Lleida és un exemplar únic, amb cables que passen per absolutament totes les  línies horitzontals i verticals de l’edifici. Espectacular. Per visitar. 

Ono, menta, coure.. No s’hauria de retirar, el cablejat obsolet? Podríem pensar que si una empresa rep una alta per fer una instal·lació és que n’hi ha una altra que rep una baixa, i que per tant hauria de retirar la instal·lació que ara deixarà de funcionar. Però la norma és tan idealista com utòpica, i la realitat és, simplement, que no es retira. Davant de la pregunta, les tres empreses consultades per elaborar el reportatge han estat meridianament clares: “No es retira res.” Només en alguns casos, asseguren, Movistar retira de forma molt lenta les centrals de coure obsoletes un cop les abandonen tots els clients. Si no es retiren, doncs, significa que anem amuntegant línies sobre línies. En alguns racons de pobles i ciutats hi ha algunes estampes pròpies d’altres èpoques o continents.

A tota la ciutat de Lleida hi ha espectacle de cables, com a Lluís Companys, o instal·lacions descuidades, com a rambla Ferran.

Sempre passen per les façanes? La llei estatal de Telecomunicacions del 2014 –que mana per sobre de les normatives locals– considera que la fibra òptica és un servei d’interès general, i per això permet posar cables a les façanes sense pràcticament limitacions. I les anteriors de llum o telèfon són tan antigues que difícilment anaven regulades. Ara, en l’actualitat, i segons l’any de construcció dels edificis o les urbanitzacions, aquest tipus de cablejats solen –o haurien– anar soterrats. No només això, sinó que les noves normatives carreguen amb impostos les companyies que actualment instal·lin cablejat per les façanes, per mirar de premiar el tema soterrat. I quina és la realitat? Doncs que per a l’empresa subcontractada li és molt més ràpid seguir fent-ho de forma aèria, segons explica Josep Gallart, arqueòleg i membre del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià (CECS), entitat dedicada a la protecció del patrimoni. Diu que hi ha zones en què malgrat que hi hagi instal·lació subterrània segueix havent-hi noves instal·lacions de cablejat per les façanes, ja que a més d’econòmic és més senzill per localitzar fugues o problemes.

La Casa Melcior de Lleida, d’estil modernista, no se’n salva. La Magí Llorens tampoc.

No hi ha formes menys agressives? Jordi Lagunas, de Bivid, assegura que hi ha maneres menys agressives, com el fet d’instal·lar caixes discretes del mateix color que la façana o que totes les connexions vagin a dins d’aquestes caixes. Així ho fan a la seva empresa, que mira de minimitzar l’impacte visual negatiu d’aquestes instal·lacions.

Podem posar cables a totes les façanes? Tenim una notícia bona i una de dolenta. La bona és que hi ha edificis i zones protegides. La dolenta és que, sovint, això importa poc a les companyies. Tret d’alguns casos excepcionals, com els monuments altament protegits que són la Seu Vella, la Catedral Nova, l’Institut d’Estudis Ilerdencs o l’Arc del Pont Vell, pocs més se salven, protegits o no, de la invasió dels cables. Ja siguin Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) –protegit a nivell català– o Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) –protegit a nivell local–, hi segueixen penjant cablejat.

Hi ha exemples, a Lleida? Malauradament no ens els acabaríem. Un exemple és la Capella de Sant Jaume (Peu del Romeu), d’estil gòtic del s. XIV. És BCIN, és a dir que està protegit a nivell nacional amb categoria de nivell 1. Això no impedeix que hi hagi una línia de cablejat perfectament clavada en pedra treballada del 1399, cosa que, interpretem, no deurien fer els habitants de la Lleida gòtica. Si seguim pel carrer Major i ens fixem en els principals edificis modernistes, veurem que tant la Casa Magí Llorens com la Casa Melcior pateixen la mateixa penúria, o la Casa Cerveró, d’època moderna. En aquests cas són BCIL i es regulen segons la norma de Lleida, que repassarem posteriorment. El fet és que, exceptuant alguns elements intocables, la resta han patit alguna agressió o altra. Diu Joan Ramon González, president dels Amics de la Seu Vella i també membre del CECS, que la instal·lació depèn sobretot de la sensibilitat i la bona voluntat dels operaris, i que en alguns llocs han tingut cura de no passar per sobre d’un escut d’una porta o han mirat de resseguir la silueta d’una columna. Diu González que a la mateixa casa Cerveró hi ha una placa romana del s.II que, fins fa poc, estava tapada per cablejat. Malauradament, gairebé tot Lleida està cablejat.

Capella de Sant Jaume (Peu del Romeu), gòtic del s. XIV. Cablejat per sobre de voladís: tècnica mixta sobre pedra.

Placa romana del s. II a la Casa Cerveró de Lleida. Antigament els cables li passaven per sobre, ara ‘només’ l’envolten.

Però això deu passar a tot arreu, oi? A Catalunya potser sí. Joan Ocón, actualment instal·lat a Alemanya amb la companyia Ovibe Fiber, ens explica que al país germànic no hi ha ni un cable per les façanes, que va tot soterrat. I té clars els motius: “Aquí ens vam voler posar la medalla que el 80 o el 90% del país estava cablejat i connectat, i ho vam fer tot malament, és un desastre, un nyap sense precedents. A Alemanya han anat més lents però es fa d’una forma impecable.” Qui ho hauria dit.

Instal·lació visible situada al carrer Major de Lleida.

Què hi diu, la norma catalana? Per veure la regulació a Catalunya, ens hem de remuntar a la llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català, concretament a l’article 35, on llegim que es prohibeix la instal·lació de cables i conduccions a les façanes, però només quan es refereix a monuments històrics o d’altres de catalogació arqueològica, i deixa al plantejament de cada ordenament municipal com s’ha d’actuar davant la resta de béns, com els BCIL (dins de cada plantejament urbanístic s’especifica el grau de protecció). Així, Josep Gallart, que va treballar al departament de Cultura a Lleida, indica que en alguns casos s’han fet retirar a Lleida diversos cablejats de béns protegits, en aquest cas del que ells controlaven a nivell català, que són els Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN).

Plaça Sant Joan. Edifici net i blanc que donaria bo admirar, però la vista se’n va directa al cable.

I la norma de Lleida? L’Ordenança del Paisatge de Lleida (BOP de 15 de gener del 2019) en l’article 9.3 diu que les instal·lacions de radiocomunicacions que alterin les visuals han de ser sotmeses a un informe previ de la Comissió Municipal del Patrimoni i Paisatge, que ha de valorar el grau d’alteració visual i la seva compatibilitat amb el paisatge urbà. Dos punts més enllà, al 9.5 diu que si en una façana hi ha instal·lacions de cables de telèfon, electricitat, llum o gas que perjudiquen la percepció de la façana o generen percepció desordenada, l’Ajuntament podrà ordenar a la propietat de l’edifici o a la companyia titular de la instal·lació la seva retirada, redreçament o reconstrucció. I, finalment, l’article 16.1 diu que la presència de cables a les façanes desmereix l’harmonia i que, quan sigui possible, caldrà soterrar el cablejat. Aquest quan sigui possible és la clau de volta. És possible? Qui determina que una instal·lació soterrada sigui possible o no? La pressa de l’instal·lador i el preu que rebi per cada alta instal·lada.

Hi ha nova llei al Congrés? Si les ordenances municipals no són prou agosarades, ho haurà de fer l’Estat, que és qui té la darrera paraula. I aquí hi trobem una novetat, i és que la nova llei de Telecomunicacions espanyola, que s’aprovarà de forma imminent diu, en l’article 49.8, que s’obliga als operadors a fer ús de les canalitzacions subterrànies per a la instal·lació i explotació de xarxes. Això seria perfecte si, dues línies enllà, no hi hagués escrit que, “en els casos en què no es pugui o no sigui raonable –ja hi som–, es podrà seguir utilitzant el desplegament aeri del cablejat”. L’article 22 diu, a més, que quan un operador acabi amb un servei i el client canviï de companyia desmuntarà el cablejat anterior. Amb efectes retroactius? No. 

Quina és la solució? Les empreses d’instal·lacions no paren, treballen cada dia. Només durant la pandèmia i el teletreball es van multiplicar les instal·lacions de fibra. Si per cada alta que hi ha es passa nou cablejat, i per cada baixa que hi ha es deixa el que ja hi havia, tenim un problema d’acumulació, les matemàtiques no fallen. Les normes i les lleis van tard i malament i tampoc són prou clares ni expeditives per obligar a retirar tot el material sobrant. Queden a mig camí, en llimbs de discussió en el qual les grans companyies sempre guanyen. I a l’horitzó? Un desig compartit per tots els participants en aquest reportatge és que el cablejat acabi desapareixent de les façanes. I potser la solució ens la dona l’esperat 5G, que ens ha de fer arribar les connexions d’internet sense cablejat, sempre que vagi acompanyat d’una política valenta de retirada de cables vells. Llavors, amb el 5G, potser el problema el tindrem amb les antenes, però si es retiren milers de quilòmetres de cablejat que ja no serviran per a res, qui sap si veurem les nostres ciutats amb uns altres ulls. Però això és una il·lusió, un futur indefinit. Avui, per desgràcia, cal denunciar la realitat, que no és cap altra que –gairebé– tota una ciutat com Lleida està envaïda i bruta pels cables.

#PatrimoniCablejat, una iniciativa per denunciar-ho A Twitter hi ha una iniciativa, anomenada #PatrimoniCablejat, que el que vol és denunciar gràficament els abusos del cablejat contra el patrimoni català. La va crear l’historiador Agus Giralt per visibilitzar el problema, i a còpia dels anys desenes de persones s’han sumat a fer gran el catàleg. Giralt assegura que hi ha diferències substancials entre barris pobres i rics i que la nova llei de Telecomunicacions de l’Estat funcionaria si fos retroactiva. Foto: Cervera.