Elles també s'ho passen bé

Barack Obama va advertir els estudiants de la Universitat de Chicago en una xerrada el 2017 que fossin molt curosos amb l’ús dels dispositius electrònics i les xarxes socials. Concretament va dir que “si tot el que vaig fer quan anava a l’institut estigués gravat en vídeo, no hagués arribat mai a president dels Estats Units”.

On són els límits a l’hora d’escrutar la vida privada dels polítics? Els nord-americans tenen més tendència que els europeus, i la diferència és més acusada amb els països llatins de tradició catòlica, a fer pública la intimitat dels seus representants. Aquí, si no té repercussions estrictament legals, el que facin els polítics a casa seua és el seu problema.

Això era així fins que tothom va aconseguir un mòbil amb càmera i es va obrir un perfil a les xarxes socials. Els mitjans ja no tenen el monopoli i els polítics no poden establir contractes no escrits de fairplay amb el quart poder.

Un dels escàndols més recents va ser el protagonitzat per l’alcalde de Manlleu Àlex Garrido, que va finalment no va dimitir després que corressin per les xarxes imatges seues en un considerable estat ebri en un local públic en plena pandèmia. Va disculpar-se, això sí, i va dir que els polítics havien de tenir un comportament exemplar tant en públic com en privat.

Aquest és l’argument que esgrimeixen els qui han aprofitat el vídeo de la primera ministra finesa Sanna Marin per mirar de forçar-la a dimitir.

A mitjans d’agost se’n va filtrar un en què se la veia cantant i ballant en una festa privada i amb símpomes d’haver begut. Ella va rebutjar la sospita d’haver pres drogues il·legals i es va fer el test per demostrar-ho.

Marin va reivindicar que l’endemà no tenia cap esdeveniment oficial programat a l’agenda i que allò era una festa estrictament privada. En aquesta clara campanya d’intent de desprestigi social, s’han anat filtrant altres imatges del seu entorn pensades per generar un estat de polèmica al seu voltant.

És més, al debat promogut per partits, personalitats i mitjans de la dreta política finesa hi han respost moltes dones anònimes que, amb música de fons, es graven ballant i bevent per reivindicar que les dones també tenen dret a passar-s’ho bé. Una resposta que, com la mateixa polèmica, només té sentit en l’era dels mòbils i les xarxes socials.

Ja deia Aznar, després d’haver begut prou vi com per arrossegar les paraules amb veu ennassada, que el govern no era ningú per decidir quantes copes es podia prendre cadascú. Si no ho és el govern, per què ho ha de ser l’oposició? Al tancament d’aquesta edició, Marin resisteix la pressió i no ha dimitit.