Àfrica, laboratori del rol de la diversitat

Les estadístiques acumulades han confirmat aquesta contraprevisió. I aquesta confirmació es manté fins i tot si s’admet el rang de correcció de les xifres proposat per la mateixa OMS, davant la sospita raonable d’una infravaloració dels casos i de les morts en terres africanes. L’Albert Roca no és un antisistema, de fet molts especialistes en estudis africans compartien el seu escepticisme. L’alarmisme respecte a l’Àfrica es devia en gran mesura al fet que s’havia ignorat el coneixement expert i local procedents del continent. El resultat va ser que les mesures proposades per a l’Àfrica, sense considerar les seves especificitats, van ser més contraproduents que una altra cosa.

A més, en vista que eren inaplicables en la majoria dels escenaris –des del confinament absolut fins a la panvacunació–, van contribuir a generar la impressió d’una ciutadania global de segona per al continent. La recerca de Roca, en xarxa amb altres investigadors, mostra que l’actitud de les agències internacionals, obviant les especificitats africanes i la necessitat de tenir-les en compte, no ha canviat gaire. I també assenyala que la societat global no es pot permetre aquest grau de generalització ni aquesta ignorància de la seva diversitat.

L’Àfrica al sud del Sàhara és un excel·lent laboratori per entendre el tan sovint malentès rol d’aquesta diversitat. El subcontinent traça el seu propi camí però, sent el més jove del planeta i amb la major perspectiva de creixement, resulta ineludible incorporar-lo a una societat global que no pot ser sinó diversa. La recerca sobre la Covid-19 és només una de les projeccions en l’eix central dels estudis de Roca al voltant dels potencials i desafiaments de la necessària incorporació del pluralisme cultural, en particular a partir de l’Àfrica al sud del Sàhara i la seva diàspora, com a pilar d’una societat global inclusiva.

Es poden esmentar les principals sublínies, que han donat lloc a més d’una dotzena de projectes finançats: la participació política local en els processos de democratització; la memòria múltiple –a partir dels col·lectius que componen les societats africanes– com a eina de convivència, sobretot en situacions postconflicte; les situacions de pluralisme mèdic, evocades per l’OMS com una oportunitat sanitària i de governança; el rol de les dones en les noves polítiques de desenvolupament. En són només un exemple.

Tres mostres d’aprenentatges

Primera, sobre participació política i subjectes de dret col·lectius: tenim molt a aprendre d’aquestes transicions democràtiques prolongades i pacífiques a Madagascar, que s’han convertit en més estructurals que excepcionals. Segons Roca, les transicions malgaixes van constituir escenaris públics que en certa manera suplirien les insuficiències de les institucions representatives llegades pel colonialisme. El desplaçament quotidià de l’àgora política en places i carrers permetria que la “majoria silenciosa” ponderés les forces polítiques en pugna sense desencadenar la violència. La imatge de milers de dones manifestant-se amb les seves ombrel·les per evitar el sol evoca la contribució malgaix al pacifisme contemporani, una contribució lligada als kabary, les inacabables assemblees tradicionals, on els discursos es multipliquen fins a arribar a un consens. Lluny de la nostra imatge de democràcia, però potser imprescindibles per a la societat global.

Segona, salut global. Les investigacions constaten que els itineraris terapèutics són oberts i dinàmics, es reorienten sense treva d’acord amb la percepció de l’eficàcia del tractament, de la persona experta, sigui tradicional, científica o New Age. La people science no s’alimenta només de sentit comú o de coneixements avaluables per la ciència. També mobilitza informacions i apel·la a plans d’existència (espiritual, ancestral, místic...) que el mètode científic no pot avaluar, però que els investigadors han d’abordar forçosament, almenys en el context dels seus usos i efectes, perquè les persones implicades també ho fan així.

Tercer, gènere. Un estudi en curs sobre la violència de gènere domèstica a la Baixa Casamança, sud del Senegal, coordinat per Roca, està revelant fins a quin punt les instàncies comunitàries en les quals s’insereixen homes i, sobretot, dones influeixen en el control i l’arbitratge de situacions potencialment violentes o marginadores, la violència econòmica. Els vincles de llinatge, afinitat, grups d’edat o iniciació són actius valuosos en aquest sentit, i no només marcs restrictius de la realitat com dona tan sovint per sobreentès l’individualisme dominant. Un exemple eloqüent: una sogra dins d’una llar polígama en situació de migració pot ser un factor d’estabilitat i de convivència, ben lluny de desencadenar l’infern que anunciaria una òptica europea –o catalana– estereotipada.

La comprensió del pluralisme cultural africà, i encara més l’intent d’optimitzar la seva possible contribució a la convivència global, obliga a un apropament calidoscòpic. La sola forma, segons Roca, d’abordar una complexitat metodològica consisteix a fomentar aliances de coneixement que optimitzen la suma de capacitats, perspectives, pressupostos i temps.